Al llarg de tot el segle XIX, l’objectiu final del catalanisme no era la formació d’un estat propi. Les seves formulacions, fos quina fos la procedència, anaven adreçades a assolir l’autonomia política, l’autogovern, dins de l’estat espanyol. L’independentisme, doncs, va ser un corrent minoritari fins ben entrat el segle XX.
Els orígens del catalanisme cal cercar-los al segle XVIII, immediatament després de la derrota del 1714. La consciència nacional dels catalans es va mantenir viva al llarg de tot aquell segle, malgrat la política castellanitzadora de la monarquia borbònica.
No es tractava d’un moviment polític, ni tan sols vertebrat al voltant d’alguna organització o entitat. Va ser més aviat un moviment de resistència a la centralització i homogeneïtzació imposada des de l’estat, present en tots els estaments de la societat catalana. Des de la resistència popular a renunciar a la llengua, davant la creixent pressió del castellà, fins als intents reivindicatius de documents com el ‘Via fora els adormits’ (1734) o el ‘Record de l’Aliança’ (1736), passant per les reivindicacions de l’església en defensa de l’ús del català o la tasca reivindicativa dels il·lustrats del país a través d’institucions com la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona.
Durant aquest període es pot parlar d’un catalanisme de caire cultural, d’una consciència de catalanitat, d’un cert patriotisme lingüístic, d’un orgull del passat nacional. No es tractava pas d’un catalanisme polític. Un seguit de sentiments es van accentuar a mesura que a Catalunya es desenvolupava la renovació econòmica que va desembocar en la revolució industrial, una transformació que es va allunyar, cada cop més, de la resta dels territoris de l’estat i que va remarcar les diferències entre uns i altres.
Aquest pòsit es va mantenir al llarg de tot el XVIII, considerat el segle de la decadència catalana, i va esclatar en determinats moments. Els més clars van ser les dues invasions del territori català, la primera durant la Guerra Gran (1793-1795) i la segona durant la guerra del Francès (1808-1814).
En ambdós casos, els catalans van prendre les regnes de la defensa del país, davant la incapacitat, quan no passivitat, dels representants de l’estat. En tots dos casos es van crear juntes i organismes autònoms que van gestionar la lluita contra l’invasor i van bandejar les institucions del govern.
Molts dels moviments insurreccionals que es van viure al país al llarg del segle XIX es van recollir en programes polítics, amb aspectes relacionats amb la recuperació de l’autogovern. Aquest va ser el cas, per exemple, de l’aixecament reialista del 1822, que feia esment a la recuperació dels furs entre els objectius polítics.
Amb la fi de l’antic règim i l’inici del procés de construcció d’un estat liberal, a partir del 1833, tot aquest pòsit es va vertebrar al voltant de diversos corrents d’expressió catalanista. Els més importants, per força popular i per durada en el temps, van ser el carlisme i el republicanisme federal.
El carlisme, més enllà del problema dinàstic, representava la consciència del món rural català, catòlic i conservador. El seu programa inclou, ja des del 1834, la recuperació dels furs i es presenta com una mena de federalisme monàrquic. Una reivindicació que els va dur, durant la guerra dels Matiners (1846-1849), a combatre al costat dels republicans contra el govern liberal.
Malgrat tot, però, no va ser fins a la Tercera Guerra (1872-1876) que el paper dels furs va tenir més rellevància dins del seu programa polític. De fet, el 1874, el general Savalls va proclamar a Olot la restitució dels furs catalans en nom del pretendent, Carles VII.
Malgrat la derrota del 1876, el moviment carlí va continuar present a la vida política catalana entre les minories de l’oposició al sistema de torns de la restauració. Al llarg del darrer quart de segle, el seu programa va mantenir la recuperació dels furs com un dels objectius a assolir. Fins i tot, el 1899, el Partit Carlí va aprovar un projecte d’estatut d’autonomia de Catalunya.
Al costat d’aquest catalanisme d’arrel rural i catòlica, hi havia l’antítesi social: el republicanisme federal. Aquest tenia una base més urbana i integrava una part de la petita burgesia, els menestrals i l’incipient proletariat urbà, decebuts dels sectors progressistes.
Aquesta àmplia base social va convertir el republicanisme federal en la força política més important de Catalunya fins a la restauració. El seu programa oferia una doble solució per a l’anomenada qüestió catalana: un sistema democràtic per a un estat d’estructura federal, on cada territori disposava d’un govern autònom.
La força d’aquest moviment, comandat per homes com Abdó Terrades, Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Sunyer i Capdevila, Narcís Roca i Farreras o Joan Tutau, es va posar de manifest en els diferents intents insurreccionals que es van viure al país durant les dècades del 1830 i el 1840. Uns moviments que, en la majoria dels casos, eren dirigits pels federals.
La revolució del 1868 va oferir als federals l’oportunitat d’aplicar les seves tesis polítiques durant un breu període de temps. La crítica situació del moment, i la minoria davant les forces monàrquiques arrelades a la resta de l’estat, va frustrar l’experiència republicana i va provocar una greu crisi en el moviment federal.
Així, en el moment de la restauració (1874), el federalisme havia perdut una bona part de força política. Una davallada que s’explicava tant pel desencís després del fracàs de la Primera República com per la pèrdua d’una part de les bases, les obreres, a favor de l’anarquisme apolític que es va introduir a Catalunya a partir del 1869 a través de la Internacional.
Tot i això, el federalisme, igual que el carlisme, va mantenir la presència a la vida política catalana i va defensar la seva visió del catalanisme. De fet, el 1883 el Congrés de Catalunya Federalista va aprovar un projecte de constitució de l’estat català, redactat per Vallès i Ribot.
Els primers anys de la restauració, doncs, van suposar un reequilibri de les forces que abanderaven el catalanisme. El retrocés de carlins i federals va ser substituït per l’impuls de figures com Valentí Almirall i pels sectors nacionalistes de la burgesia catalana.
Almirall, durant aquest primer període, es va allunyar de les tesis federals per bastir un moviment que aglutinés totes les famílies del catalanisme. Un projecte que va impulsar des del ‘Diari Català’ (1879), la primera publicació periòdica explícitament catalanista, de la qual va ser fundador.
Des de les planes d’aquest diari, Almirall va convocar el Primer Congrés Catalanista (1880), que es va celebrar a Barcelona amb l’assistència de representats de totes les tendències del catalanisme. Entre altres decisions, els assistents van acordar vetllar pel manteniment del dret català i la creació d’una entitat que aglutinés tot el catalanisme.
Aquesta entitat va ser el Centre Català (1882), encarregat de convocar el Segon Congrés Catalanista (1883), en què els assistents van debatre la necessitat d’apartar-se de les formacions polítiques espanyoles i crear forces pròpies que defensessin els interessos del país a les corts.
Dos anys després, el 1885, Almirall va impulsar la confecció del memorial de greuges que es va lliurar a Alfons XII, un document que s’ha considerat el precursor del regionalisme i la base de la síntesi ideològica de Prat de la Riba. El 1886, Almirall va publicar ‘Lo catalanisme’, on exposava, de forma sistemàtica, la seva doctrina política.
Malgrat una voluntat aglutinadora, el projecte de Valentí Almirall no va suportar les diverses visions que existien del catalanisme com a força política. El Centre Català va començar a patir les tensions existents entre els sectors conservadors, els carlins i els partidaris d’Almirall. Unes tensions que van esclatar el 1887 amb la sortida de diversos centres locals, com el de Sabadell i Masnou, i l’escissió del sector més conservador, que va fundar la Lliga de Catalunya, en la qual van convergir personatges com Verdaguer i Callís, Prat de la Riba, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Duran i Ventosa, Guimerà o Cambó, que durant les primeres dècades del segle XX van dirigir les diferents tendències del catalanisme polític.
La voluntat de comptar amb un moviment unitari es va tornar a plantejar el 1891, aquest cop de la mà de la Lliga de Catalunya. El resultat va ser la Unió Catalanista, una plataforma unitària on hi havia partits, entitats, periòdics i personalitats diverses.
L’any següent, en una reunió celebrada a Manresa, els membres de la Unió Catalanista van redactar les bases de Manresa (1892), un document que concretava el programa polític del catalanisme conservador i que, durant força temps, va ser considerat el punt de partida del catalanisme polític.
Font: Generalitat de Catalunya
Entrades
