• Facebook Twitter Gplus LinkedIn YouTube Google Maps E-mail RSS

Carlistes Catalans

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dimarts, de maig 24, 2016

Comunicat del naixement de l'Infant Carles Enric

Don Carles Xavier de Borbó Parma i la seva dona Ana María de Borbó-Parma Ducs de Madrid, Parma i Piazenza i Comtes de Montemolin, així com les Infantes Luisa Irene i Cecilia Beatriz, tenen la gran satisfacció d'anunciar el naixement del seu fill i germà.

El nou Príncep rebrà els noms de Carles Enric Leonard. Carles, com és tradicional, en homenatge a la Dinastia.
 

El naixement va tenir lloc, Diumenge 24 d'abril a les 8'54hores del matí, a l'Haga Teaching Hospital de la ciutat de La Haia, Holanda.
 

Tant la mare com el nadó, que va pesar al néixer tres quilos i vint grams, es troben en perfecte estat.
 

Els feliços pares i germanes, expressar la seva gran satisfacció i volen agrair les felicitacions que reben amb motiu d'aquest venturós esdeveniment.
 

Madrid, a 26 abril 2016
 

Per la Secretària
Signat. Arturo I. Estébanez García

Read more »

El Carlisme militant (1965-1980). Del tradicionalisme al socialismo autogestionari

El nostre company del "Cercle Valencià d'Estudis Carlistes", Josep Miralles, ha present la seva tesi doctoral titulada (en castellà): El Carlisme militant (1965-1980). Del tradicionalisme al socialisme autogestionari.
Es tracta d'un exhaustiu treball de recerca que ha ocupat l'autor durant més d'una dècada. Conté 870 pàgines i està basat, sobretot, en les activitats de la militància carlista de base durant els anys que abasta. És una obra que, d'alguna manera, representa un homenatge als molts carlistes que es van comprometre en la lluita contra la dictadura franquista i en les següents lluites socials i polítiques.Com es tracta d'una obra molt voluminosa és convenient que els que estiguin interessats en adquirir un exemplar, facin per avançat la reserva del mateix, de manera que només es porti a l'acte els exemplars necessaris.Preu de 43 euros (preu de cost).Si voleu efectuar la reserva del volum ens podeu contactar a :
carlistescat@gmail.com

Read more »

divendres, de maig 29, 2015

Les guerres carlistes


s. XIX dC. El carlisme va esdevenir, a Catalunya, una important força política i popular. Davant les reformes liberals, una part de la societat agrària va prendre les armes en defensa d’uns interessos i d’una forma de vida. Les tres guerres que van assolar el país van accentuar una profunda fractura social, alimentada per odis i greuges, que va perdurar fins al segle XX.

Catalunya va presentar, al llarg de tot el segle XIX, una dualitat social i territorial entre l’interior del país i el litoral, entre el camp i les ciutats. El desenvolupament industrial, endegat al segle XVIII i reprès després de la guerra del Francès, es va concentrar a les ciutats, amb Barcelona al capdavant, i la major part del litoral, mentre que les comarques interiors encara eren eminentment agràries.

A la Catalunya industrial es van formar dos grups socials que demanaven reformes polítiques i econòmiques que trenquessin les estructures de l’antic règim. Unes reformes que només podien arribar amb el triomf de les idees, polítiques i econòmiques, del liberalisme.

D’una banda, la burgesia industrial i mercantil, interessada a ampliar mercats després de la pèrdua de les colònies americanes, defensava el lliure mercat i la desaparició dels privilegis estamentals, així com noves parcel·les de poder polític. D’altra banda, les classes populars urbanes, en ple procés de proletarització, reclamaven més llibertats polítiques i de representació en l’organització de l’estat.

Per contra, les comarques interiors, amb una gran massa pagesa, formada principalment per petits propietaris, van esdevenir el baluard de la concepció tradicional de la societat. Fonamentades en una economia autosuficient, quan no de subsistència, les transformacions econòmiques del liberalisme amenaçaven aquesta economia familiar. A més, les noves idees liberals eren una agressió directa contra els pilars fonamentals de la cosmovisió rural, entre els quals cal destacar l’església i la monarquia.

Aquestes divergències es van deixar sentir durant el regnat de Ferran VII amb els aixecaments reialistes del 1822 i del 1827, contraris a qualsevol reformisme polític i econòmic. En aquest cas, els moviments tenien una important arrel popular, sense una direcció gaire definida, ja que, malgrat que es feien en nom del rei i dels seus drets davant el liberalisme, no van comptar amb una figura política que aglutinés i vertebrés un ideari polític clar.

En pocs anys, però, la situació va canviar. L’ascens al tron d’Isabel II va forçar la reina regent a cercar el recolzament dels sectors liberals per evitar que el germà de Ferran VII, Carles, s’apoderés de la corona. Carles s’havia convertit, a mesura que el seu germà relaxava la repressió contra els liberals, en el representant dels partidaris de l’absolutisme.

Així, el 1833, mort Ferran VII, Carles no només comptava amb un nombrós grup de partidaris entre les elits de la societat espanyola i catalana, sinó que també disposava d’una força armada popular: els voluntaris reialistes.

L’octubre del 1833 començava la primera revolta contra els governs liberals d’Isabel II. Els principals escenaris d’aquest moviment van ser Catalunya, València, el País Basc i Navarra, zones on existia una massa pagesa integrada per petits propietaris que veien perillar la seva forma de vida.

A Catalunya, la guerra va començar com ho havien fet els aixecaments reialistes de la dècada anterior, amb la formació espontània de partides en diversos punts del país, principalment les comarques centrals i del sud.

Com en altres ocasions, la precària situació de la hisenda de l’estat va fer impossible dotar l’exèrcit regular dels mitjans necessaris per acabar amb aquests moviments en estat embrionari i sense cap coordinació. La manca de reacció va permetre el pretendent, Carles V, organitzar un veritable exèrcit per fer front a les forces del govern.

A Catalunya, després d’uns primers anys de guerra de guerrilles, amb partides que controlaven el camp i algunes petites poblacions, a partir del 1835 es va consolidar un veritable exèrcit carlí. L’artífex d’aquest canvi va ser Ramon Cabrera, cap de les operacions del Maestrat, que va coordinar les diferents partides existents al territori i va assolir alguns èxits militars.

Malgrat aquesta organització, els carlins catalans no van poder ocupar cap ciutat important durant gaire temps. Durant tota la guerra es va mantenir el control de bona part del territori, però els nuclis urbans, defensats per l’exèrcit i la milícia nacional, resistien els setges i atacs.

La guerra es va allargar fins a l’estiu del 1840, quan després de la pacificació del front del nord, amb la capitulació de Vergara, el gruix de les forces del govern es va traslladar a Catalunya.

Durant aquests set anys de conflicte civil, la fractura social del país es va eixamplar. D’una banda, pel posicionament progressiu de la societat a favor d’una causa o una altra, amb voluntaris que nodrien les milícies d’ambdós bàndols i que dividiren pobles i ciutats entre carlins i liberals; de l’altra, pel grau de violència que adquiria el conflicte. L’assassinat de presoners, el segrest de familiars dels voluntaris d’una i altra facció o la requisa de queviures per part dels dos exèrcits, que vivien sobre el terreny, van ser habituals al llarg de tot el conflicte. Actituds que van sembrar odis i greuges en moltes famílies catalanes. Uns odis que es van transmetre de generació en generació, fins al segle XX, i que van tornar a sortir a la llum durant la Guerra Civil (1936-1939).

Malgrat la derrota del 1840, els carlins catalans van tornar a les armes pocs anys després. El 1846 va començar l’anomenada guerra dels Matiners, que només es va desenvolupar a Catalunya, sense efectes als altres feus territorials del carlisme. La guerra, de les mateixes característiques que la del 1833-1840, és a dir, més una guerra de guerrilles que no pas de grans batalles, es va allargar fins al 1849.

Els carlins van tornar a dominar àmplies zones del territori català, sense aconseguir, però, el control de les principals ciutats, que es van mantenir fidels al govern. La pressió militar de l’exèrcit regular i les milícies voluntàries van provocar una nova derrota.

Durant les dècades següents, el carlisme es va reorganitzar com a força política i va participar en els processos electorals, amb una força considerable a tot Catalunya. No va ser fins després de la revolució del 1868 que la via insurreccional va recobrar força. En ple Sexenni Democràtic, el 1872, les partides carlines van tornar a la muntanya per enfrontar-se al govern. La tercera guerra carlina es va allargar fins al 1876, quan la restauració borbònica ja era una realitat i les esperances de dur al tron un pretendent carlí s’havien esvaït.

Font: Generalitat de Catalunya

Read more »

dissabte, de gener 24, 2015

Catalunya Nació

Catalunya es una Nació dins la Monarquia Espanyola, dins la Corona, però no d'´Espanya, per què la nació espanyola no ha existit mai; únicament quan va triomfar la revolució burgesa a 1833 i al seu constitucionalisme gadità de 1812. 

Així, la Nació Catalana es mes antiga i tradicional que la Nació Espanyola, producte revolucionari jacobí, copiat de la revolució francesa.


Read more »

dimecres, de gener 14, 2015

Comunicat del partit carlí de Catalunya davant els atemptats terroristes de França

1-Rebuig frontal i condemna al terrorisme

El terrorisme, entès com l'aplicació de la violència per aconseguir fins polítics és refusable tant per la seva naturalesa intrínseca com per la cadena d'odis i ressentiments que genera.

En aquest sentit el PCdC manifesta el seu rebuig als atemptats que van tenir lloc a França contra el setmanari «Charlie Hebdo», una agent de policia municipal de París i l'establiment comercial «Hyper Casher».


2- El jihadisme desvirtua el sentit dels ensenyaments de l'islam

Dins de les consideracions que ens mereixen els atemptats n'hi ha una que mereix especial atenció: tot i que els terroristes s'emparessin en la religió islàmica, aquesta és contrària al vessament de sang i els actes terroristes.

L'islam té dues fonts principals, l'Alcorà i la Tradició profètica. En el Llibre sagrat de l'islam es diu que «Qui assassina una ànima és com si hagués assassinat tota la humanitat, i qui salva una ànima és com si hagués salvat tota la humanitat». I el Profeta de l'Islam commina els seus seguidors a tornar el mal amb el bé i al perdó de les ofenses. És un fet històric que quan va conquerir la ciutat dels que l'havien ofès, insultat i oprimit (la Meca), ell no es va venjar de ningú i no va deixar que ho fessin els seus seguidors. Aquests dos exemples ens ajuden a situar l'actitud de l'islam enfront el terrorisme.

Els grups anomenats «jihadistes» són una distorsió de l'esperit de l'islam tal com han destacat nombroses personalitats religioses i polítiques musulmanes. És més, el nombre més gran de morts pels jihadistes són musulmans.


3- Contra el xoc de les civilitzacions i el racisme

Aquests tristos fets i d'altres són contemplats per part d'algunes personalitats del món intel·lectual i polític com el que han anomenat «xoc de les civilitzacions». Segons el mateix, el món estaria dividit en unes unitats civilitzatòries irreconciliables i amb la intenció de fer-se mal les unes a les altres. 

Al si de les societats occidentals, les divisions socials serien les de religió, ètnia o color de la pell. I cadascun d'aquests grups estarien enfrontats els uns contra els altres. Així es generen binomis -per a ells irreconciliables- com autòcton/immigrant o musulmà/occidental.

Aquesta visió els és molt útil als que volen tapar les desigualtats i els sofriments que generen, al món, la diferència entre els països del Nord i del Sud del planeta, i a l'interior dels països del Nord els efectes polítics, socials i econòmics del neoliberalisme.

Les víctimes a mig i llarg termini a França i la UE d'aquests atemptats, poden ser, si apliquem la teoria del xoc de les civilitzacions, les comunitats de musulmans, vistes amb recel per la resta de la gent -especialment per les tendències d'extrema dreta- i considerats sota sospita permanent pels Estats, amb governs neoliberals com els d'Hollande, Rajoy, Merkel o Cameron.

Més enllà del terrorisme jihadista, més enllà dels teòrics del xoc de civilitzacions, els carlins creiem que un altre món és possible, on homes i dones de totes les cultures visquin en pau i harmonia. Això vol dir la no explotació i intervenció estrangera en els països del Sud, la fi del suport que alguns Estats donen a grups i ideologies terroristes i la promoció dels valors de respecte i tolerància entre totes les religions i creences al si de les nostres societats. Aquesta veritable llibertat humana és la que sempre ha defensat el Carlisme



Barcelona, 13 de gener de 2015





Read more »

dimarts, de desembre 30, 2014

Oposició a l'estat franquista i evolució ideológica (1968-1975)

El 20 desembre 1968 Franco va expulsar del país a  Carles de Borbó Parma, dies més tard faria el mateix amb el seu pare Javier i dues de les seves germanes. Els titulars de la dinastia carlina van ser acusats d'estrangers que s'havien ficat en la política espanyola. En 1936 quan Xavier de Borbó Parma va ordenar als requetés que s'unissin al moviment militar contra la República ningú ho va considerar estranger. La raó que va donar el govern al ser interpel · lat a les Corts pels quatre procuradors carlistes va ser que  Xavier i  Carles presidir un acte polític al monestir de Valvanera en què «van incórrer en manifestacions contràries a l'ordre públic que fregaven facultats potestatives del Poder estatal».

El Carlisme va respondre amb responsabilitat a aquest acte dictatorial i va denunciar la provocació que suposava com una oberta incitació a una escalada de violència, advertint al govern que no confongués la sensatesa i la responsabilitat amb la debilitat. Tancada la via legal que s'iniciés uns anys abans el carlisme va tornar a la il · legalitat. Però en l'oposició sempre va estar, malgrat els intents fallits de col · laboracionisme per alguns dels seus membres que successivament abandonarien el carlisme o serien expulsats del mateix.

El primer enfrontament entre Franco i el carlisme va ocórrer el 20 de desembre de 1936. Aquest dia les milícies van ser unificades i subjectes al Codi de Justícia Militar i Fal Conde, cap delegat de la Comunió Tradicionalista, va haver d'exiliar-se a Portugal davant l'amenaça de ser afusellat, acusat d'intentar donar un cop d'estat contra Franco. La veritable causa va ser la intenció de Fal Comte d'organitzar una acadèmia militar per a la formació d'oficials dels terços de requetès. Consultat Franco en això no va oposar cap objecció. La seva actitud va canviar el 19 de desembre després de la seva entrevista amb el desprestigiat excap carlista Comte de Rodezno, més tard ministre de Franco i membre del Consell Privat de Don Joan de Borbó. A l'abril de 1937 Franco va completar la maniobra d'anul · lació del carlisme, com a força política i militar, amb una mesura política, el decret d'Unificació i una mesura militar, la reorganització de les brigades navarreses col · locant al capdavant d'elles caps africanistes i barrejant els batallons de requetés amb altres d'una altra procedència que els desbordessin quantitativament de manera que no es poguessin revoltar. El carlisme va perdre la seva força militar i, alhora, els seus locals, la seva premsa, tota la documentació i altres mitjans materials.

Els pocs carlins que van acceptar la unificació Rodezno i ​​el seu grup (que farien compatible la seva lleialtat a Franco i a don Joan de Borbó) i alguns de procedència integrista van ser expulsats de la Comunió Tradicionalista per Xavier de Borbó que va qualificar de «faccioses» les maniobres de Rodezno per sumar-se a la Unificació. Més tard Xavier seria expulsat d'Espanya després d'haver entrevistat amb Franco al qual va manifestar la total discrepància de (carlisme amb la Unificació i els rumbs totalitaris de caràcter nazi del nou estat. L'octubre de 1937 es van succeir nombroses detencions de carlins a Burgos, Sant Sebastià, Vitòria i Pamplona per les manifestacions antifranquistes organitzades per l'AET (estudiants carlins) el dia 12 «Festivitat de la Raça».


El clima d'enfrontament i d'oposició va continuar: tancament de cercles carlins (a Barcelona i Pamplona hi va haver trets entre la policia i els carlistes), successives denúncies de caràcter feixista i de la corrupció de (règim, negativa dels carlins a allistar-se en la Divisió Blau, intent de crear una unitat carlista que combatés al costat dels aliats, col · laboració amb la resistència francesa per passar informació a Anglaterra, i la mateixa participació del senyor Xavier en la resistència (detingut pels alemanys va ser acusat de comunista i empresonat a Dachau) .

La repressió també va ser contínua: detencions, empresonaments, desterraments, prohibicions i multes. En 1. 942 va tenir lloc l'atemptat de Begoña organitzat per la jerarquia falangista.

En finalitzar la segona guerra mundial, un cop alliberat i restablert don Javier, aquest va declarar que, en cas d'una nova guerra civil, els carlins no lluitarien en el bàndol franquista.

La tancada oposició del carlisme, la seva total negativa a participar en la construcció del nou estat, la intransigència de la seva direcció va canviar a finals dels cinquanta. Es va iniciar així una nova etapa política mal anomenada col · laboracionista, en la qual el carlisme va intentar lluitar pels seus objectius utilitzant la via legal en la mesura que això fos possible.

Es pretenia, en primer lloc, trencar el cèrcol de silenci per donar a conèixer el programa carlista, reorganitzar les seves estructures, i promocionar la seva dinastia. La moderació seguida va tenir com a resultat la reorganització del carlisme i l'existència d'un clima, no exempt de friccions de semitolerancia mútua. Els carlins van poder obrir nous cercles i comptar amb dues organitzacions legals, la xarxa de Cercles Culturals Vázquez de Mella, autoritzada en 1 960 comptava amb 59 delegacions a 1962, i la Germandat Nacional d'Antics Combatents de Terços de Requetés, autoritzada el 1962. Però les friccions i les tensions van anar en augment a partir de 1965. El carlisme no deixava d'afirmar que la seva actuació política en el marc de la legalitat no tingues més fi que la democratització de l'estat per la via pacífica: declaració del senyor Javier de gener de 1965, congrés de l'AET al febrer, congrés del MOT (obrers carlins) al novembre, en Montejurra es fa una afirmació de principis democràtics i es demana que es socialitzin els monopolis, al juliol a l'Aplec de Vila-real dels Infants que va comptar amb una assistència de 9.000 persones un dels oradors intercala en el seu discurs algunes cites de Marx. Aquest acte i el de Durango van ser els més multats aquest any, un dels oradors va passar al TOP.

El 1966 la situació es va endurir, la policia per ordre del ministre de la Governació va suspendre, mitjançant l'ús de la força, el Congrés Nacional Carlista. Es va fer una declaració en la qual es va afirmar estar a l'oposició; El Món (14 de febrer) va informar del que havia passat, en una nota a part va informar que els estudiants carlins havien fet front comú amb socialistes i democristians en els últims incidents universitaris. Un mes més tard l'AET de Catalunya participaria en la constitució del SDEUB; el primer full volant informant a la població de Barcelona sobre l'actuació policies a «la Caputxinada» aparèixer el 10 de març i anava signada per l'AET, s'hi denuncia les maniobres del govern en contra dels principis de llibertat i democràcia «propugnats sempre pel carlisme »i els mètodes d'actuació nazi que Carrero Blanco i Alonso Vega han imposat a la policia. El grau de radicalisme polític i social en què s'havia situat l'AET és ben evident en els seus butlletins regionals; en un d'ells afirma «beneït sigui el comunisme que dóna suport a una vida més digna». Entre les prohibicions d'aquest any destaca la de Vila-real, comunicada el dia anterior, la policia va tallar carreteres i vies d'accés, els xocs entre policia i carlins es van succeir durant tot el dia. El discurs d'un dels oradors s'anava a referir a la petició de furs per al País Valencià, llibertats democràtiques per a tot el poble espanyol, i cessament de les repressions polítiques. A l'acte de Montejurra assisteixen per primera vegada un grup d'observadors de partits d'esquerra; els oradors van demanar ajuntaments democràtics i sindicats lliures, demanen també que es posi fi al càstig imposat a Biscaia i Guipúscoa mitjançant la devolució de les competències forals als seus diputacions.

Respecte a la seva organització interna, en els anys anteriors a l'expulsió d'1 968, el tret més acusat és el continu canvi en els seus dirigents i en les estructures organitzatives amb la finalitat d'aconseguir una estructura organitzativa unificada i democràtica capaç d'adaptar-se ràpidament a una situació d'il · legalitat i clandestinitat.

Es van anul · lant a aquells que són partidaris de passar de la moderació a la col · laboració amb el règim. Els canvis més significatius són el cessament de Zamanillo en 1962 com a secretari general, el de Marquez de Prat en 1965 com Delegat Nacional de Requetés, i la dimissió de José María Valiente a finals de 1967 com a Cap delegat conscient que se li ha reduït el poder de mica en mica.

En el Reglament de Règim Intern aprovat el 1963 s'assenyalen com a òrgans de govern de la Comunió Tradicionalista: a) la Prefectura Delegada amb la Secretaria General, b) la Junta Nacional, c) el Consell Nacional. Els dos primers òrgans són de nomenament regi. La Secretaria General coordina les vuit organitzacions en què s'estructura el carlisme. De totes dues són legals, la Germandat d'Antics Combatents (50.000 afiliats en 1966), i la xarxa de Cercles Culturals Vázquez de Mella, que es regeixen pels seus propis estatuts, a més dels Cercles Vázquez de Mella ha altres de diferent denominació ( el 1968 el president de la Junta Suprema afirmar que el carlisme comptava amb prop de 300 cercles a tot Espanya).

Les sis organitzacions són: Requetés, AET, Cultura i Difusió, Margarides i Pelayos, Acció Social, i Hisenda. No existeix cap organització específicament juvenil a nivell estatal, els joves s'integren en l'AET, en els requetés, o al MOT (Moviment Obrer Tradicionalista creat el 1965). Exceptuant Hisenda les cinc organitzacions compten amb un delegat Nacional, Requetés i AET gaudeixen de plena autonomia i compten amb una estructura pròpia a tots el nivells. Aquesta situació començarà a canviar en 1965 amb la creació de la Junta de Govern i del Moviment Obrer Tradicionalista. El 1966 es produeixen diversos canvis amb la finalitat de crear una estructura més eficaç i simplificada, donant als caps polítics provincials més autoritat i fent d'ells els únics responsables de l'activitat política en tots els ordres. Aquests canvis van ser: 1) dissolució de les delegacions Nacionals i Regionals de Requetés, AET, MOT, i Margarides, 2) dels caps provincials dependran totes les organitzacions, 3) en substitució de les Delegacions Nacionals es creen els Consells Assessors de Requetés, MOT, Universitari, Margarides, i de la Prefectura Delegada. A la pràctica aquests canvis van suposar la desaparició de l'organització de Requetés, inservible per lluita política, i la pèrdua del control del carlisme per part de Valent. El poder reial estarà ara a la Secretaria General. La AET i el MOT seguiran organitzant els seus propis Congressos Nacionals, encara que van perdre l'autonomia organitzativa.

1968 serà una any de notable activitat carlina tant en el seu aspecte extern com intern. Als actes que anualment se celebren, Montejurra, Montserrat, Quintillo, Begoña, lsusquiza, Haro, Caminreal, Tres Roures, Vila-real, etc, se sumen, entre altres, els celebrats a Palma de Mallorca, Burgos, Valladolid, Llíria, Zarauz , Sant Toribio de Liébana i Valvanera. D'ells, un supera els cent mil assistents, dos dels vint mil i un els deu mil. Com a característiques d'aquests actes assenyalem que són autoritzats, l'autorització la sol · licita la Germandat d'Antics Combatents de Terços de Requetés, entitat que formalment organitza l'acte, o la junta directiva del cercle local corresponent, una part dels actes sol estar dedicat als antics combatents als quals se'ls solen imposar condecoracions carlistes, motiu aparent de l'acte (encara que de vegades fa l'efecte que es pretén reorganitzar), els oradors solen centrar la seva exposicions en els següents punts: lleialtat a la dinastia carlista, denúncia l'immobilisme polític del règim, l'esperada obertura amb la promulgació de la llei orgànica de l'Estat ha estat una farsa, el carlisme no té més fins que els estrictament polítics, necessitat d'implantar el sufragi universal per l'elecció de tots els càrrecs públics, defensa d'una estructura federal de l'estat, necessitat de constituir el carlisme amb un moviment renovador o revolucionari ja que els programes han de ser adaptats a les necessitats històriques, cal construir una Espanya sense classisme social, canvi revolucionari en les estructures agràries, participació dels treballadors en els consells d'administració de les empreses (cogestió).

En l'aspecte intern s'organitzen dos grups d'activitats, els cursets per a la promoció de la joventut carlista i els cursets per a la formació de dirigents del MOT. Els primers s'organitzaven en règim d'internat durant tres o quatre dies en grups de quaranta assistents, desenvolupant tres grups de temes: socioeconòmic, organització del carlisme i l'acció política. En ells s'incideix en que la fi del carlisme és conquerir el poder, el carlisme prefereix la república abans que la instauració de la monarquia alfonsina capitalista i aristocràtica, el moviment de les comissions obreres està creant a Espanya una veritable consciència social, la causa fonamental de la crisi del règim és la seva immobilisme polític. A aquests cursets, almenys, van assistir uns mil joves carlins.

El temari dels cursets del MOT se centra fonamentalment en la necessitat per part dels treballadors de superar les estructures liberalcapitalistas emprant tots els mitjans al seu abast «sense altre límit que la llei de Déu». La socialització que es propugna no es limita al nivell econòmic sinó que s'estén a tots els camps de l'activitat social. Cal destacar que l'argumentació que s'utilitza per atacar el sistema capitalista és bàsicament religiosa: l'explotació de l'home per l'home trenca els plans de Déu, el sentit de la història és que la classe obrera en construir la nova societat restaura el pla de Déu. L'única crítica que es fa al marxisme en aquest temari és que hi hagi renegat de ser un moviment genuïnament obrer i que estigui dirigit per intel · lectuals burgesos.


La resposta del règim davant aquesta situació no es va fer esperar, el primer acte que estava programat per a setembre a Covadonga va ser prohibit al · legant raons sanitàries i arquitectòniques, i fins i tot posant en dubte la representativitat com a Delegat regional d'Astúries de la Germandat d'Antics Combatents de la persona que va sol · licitar l'autorització. El mateix cap provincial de Sanitat de Madrid que va autoritzar l'exhumació de les restes de Mella la va suspendre 12 dies més tard. El dos de setembre el director general d'Arquitectura es va traslladar a Covadonga i va paralitzar les obres de perforació. El Sr Arquebisbe va acceptar aquesta mesura quan cinquanta dies abans la va autoritzar oralment, obtenint després el permís per escrit de la secretària Cancelleria de l'Arquebisbat. La comunicació del governador civil va ser contundent: «No havent trasllat de les restes, no pertoca la celebració dels actes per als quals sol · licitava autorització». Tot i la prohibició el dia vuit es va celebrar un acte polític a Cangas de Onís amb més de dos-cents assistents.

El 15 de desembre va tenir lloc l'acte polític al monestir de Valvanera presidit per Xavier i  Carles, entre els assistents hi havia més de dos centenars d'oficials de Terços de Requetés. En aquest acte es va reconèixer a la Rioja com a regió del País Basc-Navarro en l'estructura organitzativa territorial del carlisme, es va criticar durament el règim, i es va denunciar el pas enrere que significava l'Estatut Orgànic del Moviment.

L'expulsió dels Borbó Parma va succeir la setmana següent. Hi va haver manifestacions de protesta a les principals ciutats espanyoles. A Pamplona 12 policies van resultar ferits durant els enfrontaments i es van efectuar diverses detencions. A Bilbao la policia va disparar per poder detenir a diversos carlins. A partir d'ara no es demanarà cap tipus d'autorització per als actes polítics que s'organitzin. D'aquests actes, principalment Montejurra, Quintillo i Montserrat, sortiran dures condemnes públiques contra el règim i es donaran a conèixer les noves formulacions dels principis ideològics carlins i la línia tàctica.

Aquestes noves formulacions es realitzaran en els tres Congressos del Poble Carlista celebrats durant aquesta etapa. El Congrés es concep com el suprem òrgan del partit. Es constitueix amb els compromissaris elegits en les assemblees populars Carlistes el cuales són portadors del mandat imperatiu d'aquestes, no podent-se prendre acords sobre qüestions que prèviament no s'hagin debatut en les mateixes. Posteriorment han de donar compte de la seva gestió al Congrés davant l'assemblea que els va triar. En el primer d'ells celebrat al desembre de 1970, Javier exposa en un document, potser el més important de la recent història del carlisme, l'estat en què es troba l'evolució ideològica del mateix i el seu pensament sobre la Revolució Social, el Pacte, el Poder, la Llibertat, les estructures de la llibertat i la Monarquia.

En el tercer Congrés (juny de 1972) el Partit carlista es defineix com un partit de masses, de classe, democràtic, socialista i monàrquic federal. Per Revolució Social entenen una radical transformació de les estructures socials i de la mentalitat heretada del capitalisme burgès, que ha de conduir a la democràcia econòmica on els mitjans de producció estiguin controlats per la societat.

La tendència més a l'esquerra del partit (Forces Actives Revolucionàries Carlistes) va celebrar el seu propi Congrés al gener de 1972. En el document elaborat en aquest s'inclou un curt anàlisi sobre la història del carlisme en què es defineix el sentit històric d'aquest com la defensa de les llibertats i reacció popular contra la burgesia ascendent, afirmant que, en estar el carlisme compost majoritàriament per persones de poca cultura i escassa formació, ha estat manejat i controlat per «il · lustres cacics» mitjançant la manipulació del fet religiós. Afirmen que es consideren com no monàrquics ni dinàstics i qualifiquen de circumstancial el fet que en la direcció del Partit Carlista hagi persones membres d '«una determinada família», fet que no s'ha de considerar com condicionament ni hipoteca cara al futur, alhora que manifesten la seva repulsa a qualsevol tipus de «culte a la personalitat».

Respecte a la meta estratègica, aquesta queda definida com l'estructuració de la Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques, incloent en el terme Ibèriques, a més dels pobles sotmesos a l'Estat Espanyol, els territoris peninsulars sotmesos a l'Estat Portuguès i els territoris basc i català sotmesos al Estat Francès. Tal Federació ha de formar en un procés d'integració voluntària dels diferents pobles, i s'ha d'entendre com un primer pas i un mitjà cap a un món socialista.

A partir de l'estudi de les resolucions dels Congressos, de les declaracions en els seus actes polítics, i de la seva propaganda, sintetitzem el projecte polític del Partit Carlista.

Com a principis rectors del projecte es presenten la llibertat política i la justícia. La llibertat política s'entén com la llibertat social, la llibertat dels grups socials, que precedeix a la llibertat personal, no per restringir sinó per donar-li un sentit comunitari. Es reconeix per tant el principi d'autodeterminació dels pobles, però sense simplificar a la definició burgesa que l'ha reduït al dret a constituir-se en estats independents. La justícia no ha de conduir només a la redistribució dels béns materials, sinó també a la redistribuci6n dels béns de la cultura i la responsabilitat política. La democràcia s'ha d'estendre a tota l'activitat humana, i no restringís a l'emissió d'un vot en un moment donat.

El projecte és presentat com l'alternativa a la societat capitalista avançada que pot donar solució plena a les aspiracions i demandes dels treballadors, i definit com a socialisme d'autogestió global, basat en la decisió plena del poble en totes les decisions de la vida col · lectiva.

Com a condicions estratègiques imprescindibles per a la construcció de la societat socialista autogestionària s'assenyalen la transformació de la manera de producció i la transformació del caràcter de l'Estat.

La manera de producció socialista és definit per les següents característiques: a) propietat social dels mitjans de producció, b) administració dels mateixos pels treballadors que els exploten directament, c) consideració de l'empresa com a associació de productors amb drets iguals sobre les decisions i els beneficis independentment de la seva tasca concreta, d) planificació de l'economia en funció de la satisfacció de les necessitats reals de la societat.

Canviar l'estructura i el caràcter de l'Estat burgès significa concebre l'Estat Socialista com un instrument al servei de la voluntat del poble mitjançant la creació d'un triple sistema d'estructures de llibertats i participació comunitària, escalonades des del municipi a la Federació, que facin possible l'autogestió ideològica pels partits polítics de masses, l'autogestió econòmica i l'autogestió municipal i de les nacionalitats pel sistema foral-federal, on cada poder de qualsevol nivell compti amb facultats plenes per prendre decisions i resoldre problemes que afectin exclusivament al seu àmbit corresponent.

La Monarquia es concep com l'instrument que manté la unitat federal dins de la diversitat i pluralitat dels pobles. En ser socialista representava la garantia de la continuïtat revolucionària, i en ser federal actuarà d'àrbitre equilibrador de les diferents forces que lliurement integren la federació.

En la formulació de la seva línia tàctica el Partit Carlista rebutja l'alternativa de la democràcia formal, atès que aquesta significa el manteniment de les mateixes estructures socioeconòmiques del règim i, per tant, només un canvi en la manera de dominació del capitalisme en el qual la burgesia seguiria exercint la seva dictadura de classe mitjançant el seu control dels mitjans de producció i de comunicació. Proposa, doncs, dos tipus d'unió de les forces d'oposició. Un, l'aliança democràtica, unió àmplia de totes les forces democràtiques sense discriminació, basada en el següent programa mínim: enderrocament del règim feixista, establiment de les llibertats democràtiques, constitució d'un govern provisional on estiguessin representades totes les forces de l'oposició que garantís l'exercici d'aquestes llibertats durant el període constituent. Es deixa ben clar que s'oposarien a que tal aliança programés per endavant qualsevol solució sense la participació del poble, i que no renunciava a cap pressupost ideològic malgrat el risc d'haver d'enfrontar amb els seus aliats un cop aconseguits els fins de l'aliança. L'altre pacte, anomenat Front Democràtic Revolucionari incorporar-la a totes les forces socialistes.

El Partit Carlista va participar en la majoria de les plataformes de l'oposició constituïdes durant aquest període, incorporant-se a la Junta Democràtica d'Espanya al setembre de 1974, fent constar públicament la seva posició tàctica. Al gener de 1975 es retiraria de la mateixa per tres raons: 1) La direcció de la Junta està en mans dels grups burgesos que en formen part, 2) la Junta no ha modificat el seu caràcter centralista ja que segueix sense reconèixer el dret d'autodeterminació dels diferents pobles de l'Estat Espanyol, 3) La Junta no és un organisme obert ja que ha rebutjat l'ingrés en ella de forces i organismes que ho han sol · licitat.

També es va aclarir la seva posició respecte a les seves relacions amb l'Església Catòlica i l'opinió que tenia de la seva Jerarquia a Espanya. Declara que, encara compost íntegrament per catòlics, no és confessional, per la qual cosa no està compromès amb les opcions temporals de l'Església Jeràrquica Espanyola, sinó més aviat creu que aquestes no responen a un veritable sentir cristià. Considera la postura d'aquesta Jerarquia com ambigua i col · laboracionista amb el règim, col · laboració que no només ataca el principi de llibertat religiosa, sinó als principis de la pròpia Església Catòlica i del cristianisme; amb el seu suport moral, i el seu silenci davant els atropellaments i crims, l'Església s'ha constituït a l'església dels vencedors i no en la de tots.


Creiem necessari assenyalar que a l'interior del Partit Carlista es formaria una organització de caràcter molt radical en la seva actuació ja que efectuaria diversos atracaments a entitats bancàries ia empreses que es van mostrar intransigents en els conflictes laborals que hi ha hagut, cas de la fàbrica d'embotits Pamplonica SA d' Pamplona, ​​que va patir un intent el 2 de juliol de 1971. La finalitat d'aquestes accions, considerades com a accions de resistència i expropiacions, era clarament política, com afirmaria un dels membres d'aquesta organització (grups d'acció Carlista, GAC) en el Consell de Guerra que el jutjava, en primer lloc ajudar els exiliats carlins, després ajudar econòmicament als obrers de la fàbrica en aquells moments en vaga i en tercer lloc reunir fons pars3 el GAC. La primera acció coneguda va consistir en un llançament de fulls volants a la matinada del 7 al 8 de setembre de 1968 a les que es feien al · lusió a l'actuació de la Comissió organitzadora dels jocs florals de Sangüesa de nomenar reina dels mateixos a la filla del llavors Ministre d'Informació. Les seves accions més sonades van ser l'intent, frustrat, d'assalt al reemissor de Berberana amb la finalitat de connectar un aparell que permetés la interferència d'una cinta magnetofònica durant el discurs de cap d'any del general Franco (30-1 2-1 970) , l'assalt a Ràdio Requeté de Pamplona on es va col · locar una cinta magnetofònica que va ser escoltada durant sis minuts, contenia un manifest i l'himne carlista Guernicaco Arbola (2-5-71) i la col · locació d'un artefacte explosiu d'escassa potència en els tallers del diari El Pensament Navarro (23-8-71).

El règim més dels mitjans habituals de repressió, detencions, prohibicions, multes, embargaments, registres i tancament de locals, tortures, amenaces i condemnes de presó, va utilitzar el silenci, la desinformació, la calúmnia i va posar en marxa, successivament, diverses maniobres per crear un carlisme paral · lel obedient a les directrius de Franco i per confondre a l'opinió pública sobre la naturalesa política del carlisme i sobre les persones que, per voluntat dels carlins i d'acord amb les normes de successió tradicionals de la Monarquia Espanyola, eren els autèntics titulars de la legitimitat carlista. La maniobra es va provar amb un cert èxit en els anys quaranta presentant a Carlos d'Habsburgo (membre de l'organització austríaca de milícies anomenada Heimwher dirigida pel príncep Starhemberg) com a titular de la dinastia carlista. Les successives maniobres amb la col · laboració de personalitats tradicionalistes no van tenir tant èxit, servint algunes d'elles com a tema jocós en algunes de les publicacions carlines. Els successius fracassos d'aquestes maniobres i la frustració que va haver engendrar en el règim i en les «personalitats tradicionalistes» és, possiblement, una de les causes que van motivar l'última d'aquestes maniobres anticarlistas, «l'operació reconquesta» en l'acte de Montejurra de 1976, així com també la presa de Montejurra, Estella i els accessos a aquesta per les forces policials en 1 977.

Joaquín Cubero Sanchez

Read more »

dilluns, de desembre 22, 2014

Lliurament de les cartes credencials de SAR Jaume com ambaixador al Vaticà

El 20 de desembre de 2014, Jaume de Borbó Parma i Orange-Nassau, germà del Rei Carles Xavier va procedir al lliurament de les Cartes Credencials que l'acrediten com a nou Ambaixador dels Països Baixos davant la Santa Seu. Aquestes foren recollides pel Papa Francesc amb el qual va departir llargament sobre la problemàtica de la pau al món recordant que sempre ha estat una preocupació constant de la família Borbó Parma.

SAR Jaume, Duc de Sant Jaume i Canceller de la Real Ordre de la Legitimitat Proscrita, que fins ahir exercia com a enviat especial del Ministeri d'Afers Exteriors holandès en matèria de Recurs Naturals, va ser nomenat ambaixador dels Països Baixos davant el Vaticà el passat mes de febrer.




Read more »

dijous, de desembre 18, 2014

Reunió de Jaume de Borbó Parma amb els vicecancellers de la ROLP

Diumenge passat, 14 de desembre, presidida pel príncep Jaume de Borbó Parma, com a Canceller de la Reial Ordre de la Legitimitat Proscrita (ROLP), va tenir lloc a Madrid una reunió de treball amb els vicecancellers. També va participar en la trobada la Princesa Maria Teresa.

SAR Jaume Borbó Parma
Després d'un debat sobre la preocupant situació social, econòmica i política de la realitat espanyola i l'anàlisi dels treballs realitzats durant l'any 2014, es va aprovar un projecte d'activitats per al proper any.

S'institucionalitza una trobada anual dels carlistes, simpatitzants i amics amb el nostre abanderat i titular de la Dinastia, SAR Carles Xavier de Borbó Parma, en la primera quinzena del mes de juny. Inicialment la data dels actes tindrà caràcter fix, no així el lloc concret que variarà. Per a l'any 2015, i després d'analitzar les propostes, s'han iniciat les gestions per escollir la ciutat idònia per a la trobada.

També es va informar que SAR Jaume impartirà, el proper mes d'abril, sengles conferències a les universitats Abat Oliba-CEU (Barcelona) i Rovira i Virgili (Tarragona), sobre "Recursos naturals i la Nova Diplomàcia que promou el comerç just i sostenible ".

Així mateix, es va acordar que la "Associació 16 d'abril" organitzés la presentació del llibre de Manuel Martorell "Don Carles Hug enfront de Juan Carlos. La solució federal que Franco va rebutjar ", en diverses localitats, programant inicialment a Barcelona (Ateneu Barcelonès, el 12 febrer 2015), Tarragona i Estella. També tindrà lloc a Sevilla la presentació de les edicions espanyola i francesa del llibre de SAR Maria Teresa, "Així van ser, així són".

La reunió va concloure amb un debat, plantejat per en Jaume, sobre la problemàtica de la joventut espanyola: alt índex d'atur, retallades educatives i socials que acabaran per afectar-la, dificultats per a la participació política i emigració com dolorosa alternativa de futur.

Read more »

dimecres, de desembre 17, 2014

Els orígens del catalanisme polític i el carlisme


Al llarg de tot el segle XIX, l’objectiu final del catalanisme no era la formació d’un estat propi. Les seves formulacions, fos quina fos la procedència, anaven adreçades a assolir l’autonomia política, l’autogovern, dins de l’estat espanyol. L’independentisme, doncs, va ser un corrent minoritari fins ben entrat el segle XX.
Els orígens del catalanisme cal cercar-los al segle XVIII, immediatament després de la derrota del 1714. La consciència nacional dels catalans es va mantenir viva al llarg de tot aquell segle, malgrat la política castellanitzadora de la monarquia borbònica.

No es tractava d’un moviment polític, ni tan sols vertebrat al voltant d’alguna organització o entitat. Va ser més aviat un moviment de resistència a la centralització i homogeneïtzació imposada des de l’estat, present en tots els estaments de la societat catalana. Des de la resistència popular a renunciar a la llengua, davant la creixent pressió del castellà, fins als intents reivindicatius de documents com el ‘Via fora els adormits’ (1734) o el ‘Record de l’Aliança’ (1736), passant per les reivindicacions de l’església en defensa de l’ús del català o la tasca reivindicativa dels il·lustrats del país a través d’institucions com la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona.

Durant aquest període es pot parlar d’un catalanisme de caire cultural, d’una consciència de catalanitat, d’un cert patriotisme lingüístic, d’un orgull del passat nacional. No es tractava pas d’un catalanisme polític. Un seguit de sentiments es van accentuar a mesura que a Catalunya es desenvolupava la renovació econòmica que va desembocar en la revolució industrial, una transformació que es va allunyar, cada cop més, de la resta dels territoris de l’estat i que va remarcar les diferències entre uns i altres.

Aquest pòsit es va mantenir al llarg de tot el XVIII, considerat el segle de la decadència catalana, i va esclatar en determinats moments. Els més clars van ser les dues invasions del territori català, la primera durant la Guerra Gran (1793-1795) i la segona durant la guerra del Francès (1808-1814).

En ambdós casos, els catalans van prendre les regnes de la defensa del país, davant la incapacitat, quan no passivitat, dels representants de l’estat. En tots dos casos es van crear juntes i organismes autònoms que van gestionar la lluita contra l’invasor i van bandejar les institucions del govern.

Molts dels moviments insurreccionals que es van viure al país al llarg del segle XIX es van recollir en programes polítics, amb aspectes relacionats amb la recuperació de l’autogovern. Aquest va ser el cas, per exemple, de l’aixecament reialista del 1822, que feia esment a la recuperació dels furs entre els objectius polítics.

Amb la fi de l’antic règim i l’inici del procés de construcció d’un estat liberal, a partir del 1833, tot aquest pòsit es va vertebrar al voltant de diversos corrents d’expressió catalanista. Els més importants, per força popular i per durada en el temps, van ser el carlisme i el republicanisme federal.

El carlisme, més enllà del problema dinàstic, representava la consciència del món rural català, catòlic i conservador. El seu programa inclou, ja des del 1834, la recuperació dels furs i es presenta com una mena de federalisme monàrquic. Una reivindicació que els va dur, durant la guerra dels Matiners (1846-1849), a combatre al costat dels republicans contra el govern liberal.

Malgrat tot, però, no va ser fins a la Tercera Guerra (1872-1876) que el paper dels furs va tenir més rellevància dins del seu programa polític. De fet, el 1874, el general Savalls va proclamar a Olot la restitució dels furs catalans en nom del pretendent, Carles VII.

Malgrat la derrota del 1876, el moviment carlí va continuar present a la vida política catalana entre les minories de l’oposició al sistema de torns de la restauració. Al llarg del darrer quart de segle, el seu programa va mantenir la recuperació dels furs com un dels objectius a assolir. Fins i tot, el 1899, el Partit Carlí va aprovar un projecte d’estatut d’autonomia de Catalunya.

Al costat d’aquest catalanisme d’arrel rural i catòlica, hi havia l’antítesi social: el republicanisme federal. Aquest tenia una base més urbana i integrava una part de la petita burgesia, els menestrals i l’incipient proletariat urbà, decebuts dels sectors progressistes.

Aquesta àmplia base social va convertir el republicanisme federal en la força política més important de Catalunya fins a la restauració. El seu programa oferia una doble solució per a l’anomenada qüestió catalana: un sistema democràtic per a un estat d’estructura federal, on cada territori disposava d’un govern autònom.

La força d’aquest moviment, comandat per homes com Abdó Terrades, Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Sunyer i Capdevila, Narcís Roca i Farreras o Joan Tutau, es va posar de manifest en els diferents intents insurreccionals que es van viure al país durant les dècades del 1830 i el 1840. Uns moviments que, en la majoria dels casos, eren dirigits pels federals.

La revolució del 1868 va oferir als federals l’oportunitat d’aplicar les seves tesis polítiques durant un breu període de temps. La crítica situació del moment, i la minoria davant les forces monàrquiques arrelades a la resta de l’estat, va frustrar l’experiència republicana i va provocar una greu crisi en el moviment federal.

Així, en el moment de la restauració (1874), el federalisme havia perdut una bona part de força política. Una davallada que s’explicava tant pel desencís després del fracàs de la Primera República com per la pèrdua d’una part de les bases, les obreres, a favor de l’anarquisme apolític que es va introduir a Catalunya a partir del 1869 a través de la Internacional.

Tot i això, el federalisme, igual que el carlisme, va mantenir la presència a la vida política catalana i va defensar la seva visió del catalanisme. De fet, el 1883 el Congrés de Catalunya Federalista va aprovar un projecte de constitució de l’estat català, redactat per Vallès i Ribot.

Els primers anys de la restauració, doncs, van suposar un reequilibri de les forces que abanderaven el catalanisme. El retrocés de carlins i federals va ser substituït per l’impuls de figures com Valentí Almirall i pels sectors nacionalistes de la burgesia catalana.

Almirall, durant aquest primer període, es va allunyar de les tesis federals per bastir un moviment que aglutinés totes les famílies del catalanisme. Un projecte que va impulsar des del ‘Diari Català’ (1879), la primera publicació periòdica explícitament catalanista, de la qual va ser fundador.

Des de les planes d’aquest diari, Almirall va convocar el Primer Congrés Catalanista (1880), que es va celebrar a Barcelona amb l’assistència de representats de totes les tendències del catalanisme. Entre altres decisions, els assistents van acordar vetllar pel manteniment del dret català i la creació d’una entitat que aglutinés tot el catalanisme.

Aquesta entitat va ser el Centre Català (1882), encarregat de convocar el Segon Congrés Catalanista (1883), en què els assistents van debatre la necessitat d’apartar-se de les formacions polítiques espanyoles i crear forces pròpies que defensessin els interessos del país a les corts.

Dos anys després, el 1885, Almirall va impulsar la confecció del memorial de greuges que es va lliurar a Alfons XII, un document que s’ha considerat el precursor del regionalisme i la base de la síntesi ideològica de Prat de la Riba. El 1886, Almirall va publicar ‘Lo catalanisme’, on exposava, de forma sistemàtica, la seva doctrina política.

Malgrat una voluntat aglutinadora, el projecte de Valentí Almirall no va suportar les diverses visions que existien del catalanisme com a força política. El Centre Català va començar a patir les tensions existents entre els sectors conservadors, els carlins i els partidaris d’Almirall. Unes tensions que van esclatar el 1887 amb la sortida de diversos centres locals, com el de Sabadell i Masnou, i l’escissió del sector més conservador, que va fundar la Lliga de Catalunya, en la qual van convergir personatges com Verdaguer i Callís, Prat de la Riba, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Duran i Ventosa, Guimerà o Cambó, que durant les primeres dècades del segle XX van dirigir les diferents tendències del catalanisme polític.

La voluntat de comptar amb un moviment unitari es va tornar a plantejar el 1891, aquest cop de la mà de la Lliga de Catalunya. El resultat va ser la Unió Catalanista, una plataforma unitària on hi havia partits, entitats, periòdics i personalitats diverses.

L’any següent, en una reunió celebrada a Manresa, els membres de la Unió Catalanista van redactar les bases de Manresa (1892), un document que concretava el programa polític del catalanisme conservador i que, durant força temps, va ser considerat el punt de partida del catalanisme polític.

Font: Generalitat de Catalunya

Read more »

dimarts, de desembre 16, 2014

L’anarcocarlisme

El primer cop que en vaig sentir parlar, en boca d’el Roger Mas, em va resultar un estirabot molt atractiu. Amb el temps, vaig entenent el perquè d’aquesta atracció.
No és una proposta política. No és un acudit graciós. És una constatació. Una constatació del que som molta gent en aquest (aquell) país. Del que és la catalanitat. Sé que m’estic fotent en un terreny perillós, però també m’atreveixo a fer certes afirmacions, sense cap voluntat de provocació, gràcies als viatges als centres de la Terra que m’ofereix la meva feina.



Per exemple, la darrera actuació que hem fet amb el conjunt, a Sants, vila o barri barceloní. Era un espectacle d’anarcocarlisme espaterrant. La famosíssima calçotada de Sants, la que organitzen amb el Casal Independentista Jaume Compte.
Per si no hi veu ser: imagineu-vos més de sis-cents cinquanta comensals entaulats com uns senyors i unes senyores al mig de la Plaça de Sants (que no és cap de les que estan a tocar de l’estació), menjant calçots, botifarra, patata al caliu, pa amb tomàquet, vi i mandarines, amb el seu cigaló corresponent (en benefici dels conductors d’autobús en vaga). Unes cues llarguíssimes, una estelada gegantina a l’altra banda del carrer, una colla de bastoners, de grallers i flabiolaires, un exèrcit de pencaires alimentant a la marabunta i en acabat un conjunt més tronat que les llotges del Liceu, cantant , amb el públic, des d’Scatalà fins al Rosó. Hi podreu detectar l’individualisme, la bona vida, l’organització assembleària, l’amor per les tradicions (encara que no siguin prehistòriques) i el respecte pel proïsme.
La convicència de la reivindicaió de lo tradicional i de lo progressista alhora és un tresor de la catalanitat. Com s’entén sinó que just la nit abans haguéssim cantat a cor que vols a un altre dels centres de la Terra, l’Atzucac de Mataró (Maresme), el Virolai i la darrera versió que Dijous Paella ha fet dels Kul de Mandril? O sinó que els Obrint Pas us expliquin les cares dels teutons i les teutones quan surten a fer hardcore i música moderna amb una dolçaina i reivindiquen “el poble” i “l’antifeixisme” en un mateix discurs.

Una altra manera de mirar-s’ho seria fent una ullada a les fotos que hi ha de la colla d’en Savalls o recordant com un maqui, d’origen cenetista, en reincorporar-se a la vida normal va decidir no donar propina als taxistes que no l’atenguéssin en català.
De ben segur que en nom de les dues línies ideològiques que formen el títol s’han fet bestieses, com amb totes. Però també és cert que al nostre país, en el seu moment, han gaudit d’una expansió i d’una inserció molt notable.
Aneu mirant i potser descobrireu que no és cap animalada.

4 de març de 2008

Read more »

divendres, de novembre 14, 2014

Carles VII

El 16 de juliol de 1872, a principis de la tercera guerra carlina, el legítim rei de les Espanyes, Carles VII en una proclama als Valencians, Catalans i Aragonesos els deia: "Jo us torno vostres furs, perquè sóc el mantenidor de totes les justícies, i per fer-ho, com els anys no transcorren en va, us anomenaré i de comú acord podrem adaptar-los a les exigències dels nostres temps ". "El que ell us va treure com a Rei-afirmaria, en referència a Felip V-, jo com a Rei us ho torno; que si vau ser hostils al fundador de la meva Dinastia, baluard sou ara del seu legítim descendent"-referint-se a aquest. El 13 juliol 1875 afirmava: "És tan gran el goig que experiment haver jurat espontàniament vostres Furs, bons uns i costums ...". O una altra afirmació que deia així: "... sota l'arbre sagrat de Guernica, com en les juntes de Villafranca, vaig jurar guardar els seus Furs, bons usos i costums ".

Read more »

dissabte, de novembre 08, 2014

La monarquia espanyola fou molt abans que la "nació espanyola"

Molts confonen nació espanyola amb Monarquia Espanyola i s'arroguen a la primera més història de la que realment té, doncs jurídicament i administrativa la "Nació Espanyola” comença amb la Constitució de Càdis, l'anomenada Pepa de 1812 .
Celebrem la Hispanitat , i molts associen aquest fet a la " Nació Espanyola " de manera errònia.
Els professors John H. Elliott i H. G. Koenigsberger definiran la Monarquia Hispànica o espanyola d'Antic Règim , com una monarquia COMPOSTA , TERRITORIAL , pactista , I polisinodial .
- COMPOSTA I TERRITORIAL , perquè la mateixa estava formada per diferents estats territorials polítics independents i quasi- sobirans , ja que la sobirania era del Rei i també de les institucions d'aquells estats: Corts , Concejos , Consells , tribunals de justícia, Hisenda.
- Pactista i polisinodial , pels nombrosos Consells i subconsells : Consell de Castella , d'Aragó, Cancelleria Reial, Generalitat Valenciana , Generalitat Catalana , ... L'existència d' allò implicava un Pacte que el Rei tenia amb cadascun dels pobles de les Espanyes , o millor dit amb els habitants de cada un dels estats , com si el Rei que els manté units , fora Rei de cadascun dels diferents estats .
Celebrem la Hispanitat creient que es tracta de la celebració de la "nació espanyola " dels " patriotes jacobins". Gran error ! . Perquè la Monarquia Espanyola va ser una Monarquia Confederal, mai centralista. Perquè no existia un estat o un govern unitari, com existiria després 1812 amb la instauració burgesa capitalista de la Constitució de Cadis .

JOHN H. ELLIOTT (Reading, 1930), mestre d'hispanistes i premi Príncep d' Astúries en 1996, ha ensenyat, al llarg de la seva dilatada carrera acadèmica, al Trinity College de Cambridge, al King s College de la Universitat de Londres, en l'Institute for Advanced Study de Princeton, i a la Universitat d'Oxford, de la que va ser Regius Professor des de 1990 fins a la seva jubilació el 1997. Entre la seva extensa bibliografia s'han de citar La revolta catalana , 1598-1640 (Crítica, 1989) , L'Espanya Imperial (Barcelona , 1969) , Poder i Societat en l'Espanya dels Àustries (Crítica, 1982) , Richelieu i Olivares (Crítica , 1984) o L'Europa dividida, 1559-1598 (Crítica , 2002).



Read more »

S.A.R Carles Xavier I

S.A.R Carles Xavier I
carlistescat@gmail.com

Pàgines