El terme Poble deriva del llatí populus i pot remetre, en un sentit de societat, a un conjunt d'habitants d'una nació (o una part d'ella, d'una regió o un país). Com accepció de ruralitat considera una entitat de població de menor grandària que una vila o ciutat, dedicada principalment a tasques agrícoles. Nosaltres, ho entenem en el sentit de poble pla, de classes populars, que en cada època ha estat conegut per diversos noms. El comú era el poble pla. I el Carlisme sempre ha parlat del comú, sempre s'ha oposat el concepte de Poble al de masses, conjunt d'individus, etc.
Sens dubte, alguns s'esquincen les vestidures quan ens definim com a poble carlista, per a aquests resulta complex i polèmic que ens definim així. Però, és evident que el poble carlista té unes característiques que l'identifiquen i el diferencien de la resta d'habitants de l'Estat en què es troba englobat. Aquesta consciència de pertinença al Poble Carlista, desitjós de preservar la pau i la seguretat, afavoreix la protecció dels drets humans dels seus membres davant els atacs soferts per l'aparell de l'Estat o dels que, al llarg dels últims tres segles, es han declarat els seus enemics, decretant la seva persecució o la seva discriminació extrema i sistemàtica, sense que sembli existir una solució factible perquè desaparegui aquesta actitud repressiva.
Davant aquest terme polèmic i que no ofereix un únic significat, és comú en la doctrina internacionalista i en el criteri de determinats organismes de Nacions Unides elaborar les seves definicions mitjançant la conjunció d'un element objectiu i un altre subjectiu.
L'element objectiu d'aquesta definició el constitueix el conjunt de característiques que com a grup reuneix, en la seva totalitat o en part, i que estableixen un vincle entre els seus membres, que és molt superior a la simple associació d'individus dins d'un estat. Entre altres característiques objectives, el poble carlista presenta l'existència d'una tradició històrica comuna, d'identitat, d'homogeneïtat cultural, de respecte a les variants lingüístiques de cadascun dels pobles de les Espanya, afinitat religiosa i ideològica, connexió geogràfica o territorial, vida econòmica comuna i importància quantitativa.
L'element subjectiu guarda correspondència amb la consciència de ser un poble i, també, amb la voluntat que l'identifiqui com a tal. A aquests efectes, el poble carlista està dotat d'institucions i altres mitjans per expressar les seves característiques comunes i el seu desig de mantenir la seva manifesta identitat.
El Poble Carlista és una realitat incontestable en el conjunt del Carlisme. Unes persones amb consciència de ser un Poble, que té una personalitat molt acusada i una visió particular de la vida quotidiana i que, sobretot, no està per mimetismes amb altres fenòmens polítics, siguin aquests del tipus que siguin. El Poble Carlista no entén les bandades en política, i quan en carlista no li queda una cosa clara es retira a casa perquè ningú li pugui utilitzar, i torna a la palestra quan la llibertat dels seus Pobles, la Pàtria i el Rei li necessiten , quan s'exerceix un lideratge de manera nítida, diàfana, i de caràcter unitari i no disgregador. Un dels trets més acusats d'aquest poble, honrat i combatiu, és la fidelitat a unes idees, a una forma de fer, a un partit encara que mai aquest hagi palpat poder.
La seva concepció foral de la vida li permet estar obert a la defensa de tot dret de les persones, societats intermèdies i pobles de les Espanyes. El seu sentit foral li impel · leix a posar l'accent en les llibertats municipals, perquè són les lleis, la legislació, la gestió que percep més el ciutadà, fart ja de pagar impostos a la província, a la Comunitat Autònoma, a l'Estat, i ara a Europa .
Percebre que el teu carrer està asfaltat, que la claveguera funciona correctament, etc. indueix a participar en la vida pública. Això era el foralisme, el poder legislar el més pròxim.
Basant-se en aquesta idea, el Poble Carlista va defensar sempre solucions comunitàries als problemes: béns comunals, acció Cooperativista agrària, industrial, la defensa de coses concretes. El Poble Carlista està fart d'abstraccions que són pròpies de l'univers liberal, i vol llibertats concretes amb els seus drets i obligacions i que siguin traslladables al dia a dia i no estiguin reservades per a la seva discussió a les sales de justícia. Qui es pretengui carlista i oblidi en les seves línies programàtiques i d'acció que existeix aquest sentiment de ser poble carlista, no té res a fer.
Els intel·lectuals liberals, els polítics professionals al servei permanent del sistema, en la seva obsessió pel poder podran elucubrar tant que desitgin, i viure així del conte unes temporades més a costa de denigrar el carlisme, però mai entendran a un Poble com el carlista, que sempre ha estat antidictatorial, que va ser antifranquista quan va haver de ser-ho, que s'ha mostrat històricament antiuniformista, i que, també, ha estat capaç de aixecar-se contra tota tirania i mandarinat quantes vegades ha calgut. Per això-com ens indicava Ramón Hernández-la permanència del fenomen carlista els resulta inconcebible després de gairebé dos segles sense haver pres el mínim poder.
Publicat en el llibre La lluita silenciada del carlisme català, sota l'epígraf d'Una presència permanent. VI. - El Poble carlina, la realitat plural del carlisme (Biblioteca Popular Carlista, núm. 17, Edicions Arcs, Sevilla 2007)
Entrades
