Els carlins van aconseguir una forta implantació a les zones rurals del País Basc, Navarra i part d’Aragó, València i Catalunya on comptaven amb una àmplia base social entre la pagesia que es trobava exposada al perill de l’expropiació i la proletarització, una part activa del clergat perjudicat per les desamortitzacions i la reforma eclesiàstica liberal i per capes de l’artesanat urbà que es trobaven a punt de la proletarització.
 |
| Carles Maria Isidre |
A la mort de Ferran VII, el 1833, els insurrectes carlistes van proclamar rei al príncep Carles Maria Isidre i van confiar-li la defensa de l’absolutisme i la societat tradicional. D’aquesta manera esclatava una guerra civil, un conflicte que, més enllà de la lluita dinàstica, suposava la lluita entre la pervivència de l’absolutisme extremadament reaccionari i la implantació d’una monarquia constitucional que permetés la introducció del liberalisme moderat a Espanya.
El carlisme reunia els partidaris de l’absolutisme i també tots aquells sectors descontents amb la instauració de l’Estat burgés. Era una cultura política configurada com a contrasocietatenfront de la comunitat liberal i des del rebuig a la Revolució francesa i que es presentava com una ideologia tradicionalista i antiliberal hereva de moviments anteriors (malcontents, apostòlics, etc.). El carlisme pot definir-se a partir dels vincles mantinguts entre el súbdit i el monarca i pel fet de pertànyer a una institució universal com l’Església catòlica. Així, sota el lema “Déu, Pàtria i Furs” s’agrupaven els defensors de la legitimitat dinàstica de Carles Maria Isidre, de la monarquia absoluta, de la preeminència social de l’Església, del manteniment de l’Antic Règim i de la conservació d’un sistema foral particularista.
En qualsevol cas, no pot simplificar-se el fenomen del carlisme confonent-lo només amb l’absolutisme ja que va ser un moviment més complex de resistència antiliberal que ha de posar-se en connexió amb els moviments de resistència a les revolucions liberals que van donar-se a Europa i van anar desapareixent des de mitjans del segle XIX. L’especificitat del carlisme espanyol, en oposició a d’altres moviments de la contrarevolució europea, seria la seva llarga duració, el seu protagonisme polític i militar i la configuració d’una cultura política que arribaria fins a l’època de la política de masses.
Entre els dirigents del carlisme hi podem trobar un gran nombre de membres del clergat i una bona part de la petita noblesa rural. Molts dels seus seguidors eren petits propietaris empobrits, artesans arruïnats i arrendataris emfitèutics, que desconfiaven de la reforma agrària defensada pels liberals, temien que els desnonessin de les terres que conreaven i es malfiaven dels nous impostos estatals. A més s’identificaven amb els valors defensats per l’Església, a la qual associaven amb la defensa de la societat tradicional.
La causa carlina va arrelar amb una força notable a Catalunya, especialment en els àmbits rurals, però també a les ciutats, reunint tant els partidaris de l’absolutisme com els sectors descontents amb la instauració de l’Estat burgés. Així, les causes del suport al carlisme no poden reduir-se a una explicació simplista i s’han d’entendre com un conflicte al si de la societat catalana.
El suport que el carlisme trobava a Catalunya pot explicar-se pel seu component religiós davant de l’anticlericalisme d’un sector del liberalisme, per la degradació social d’un sector de la pagesia que havia estat expulsat de les seves masoveries per la desamortització i per la reivindicació foral que representava. El rebuig al liberalisme com a corrent ideològic venia donat pel trencament de les formes de vida tradicionals. La revolució liberal era vista com un element disgregador de l’harmonia social: els partits, el parlamentarisme o les eleccions afegien una dosi de conflicte que posava en perill l’ordre “natural” de la societat.
Font: Sàpiens
Entrades
