El CATN proposa un Consell Ibèric per a cooperar amb Espanya després de la independència

El concepte de les Espanyes, defensat pel carlisme, segueix més viu que mai i el van adoptant diverses corrents de pensament. Un dels casos més recents ha estat el del Consell Assessor per a la Transició Nacional qui proposa un proposa un Consell Ibèric per a cooperar amb les Espanyes després de la independència. Aquest Consell inclouria també Andorra i Portugal i s'inspira en experiències existents, com el Consell Nòrdic i el Benelux.





Carles Viver Pi-Senyer



El Consell Assessor per a la Transició Nacional proposa la creació d'un Consell Ibèric de cooperació entre l'estat català i l'estat espanyol, a més de Portugal i Andorra en cas d'independència de Catalunya. Així consta en un dels informes que el consell assessor ha presentat avui i que porta per nom 'Les relacions de cooperació entre Catalunya i l'estat espanyol' (pdf) i del qual ha parlat el seu president, Carles Viver i Pi-Sunyer. Aquest consell s'inspira en el consell nòrdic, que agrupa Noruega, Dinamarca, Islàndia, Finlàndia i Suècia; el Benelux, que aplega Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg, i el consell britànic-irlandès.






'El procés de transició nacional hauria de ser una oportunitat per establir relacions entre Catalunya i l'estat espanyol estretes i constructives, potser més que no ara', ha dit Viver i Pi-Sunyer. 'La transició nacional no té per finalitat la ruptura i l'aïllament de Catalunya respecte d'Espanya. Hi ha molts vincles individuals i col·lectius, històrics, culturals, econòmics. Caldrien unes noves relacions amb un nou principi d'igualtat i respecte mutu entre les dues parts. És un propòsit coherent, que sempre ha buscat el catalanisme polític, però que ara es podria fer d'una altra manera', ha afegit.

En aquest sentit ha parlat de les relacions de cooperació que hi acaba havent entre estats limítrofs que han viscut processos de separació. 'Al final les relacions de cooperació es restableixen', ha dit Viver i Pi-Sunyer, que ha explicat que 'a partir de l'experiència comparada i la minimització del paper de les fronteres, l'informe suggereix que des del començament s'intenti establir amb l'estat espanyol relacions de cooperació. Per exemple, oferir la creació d'institucions de cooperació de tipus general'. I aquest seria el cas del Consell Ibèric que es suggereix.

A més d'aquest informe, el CATN n'ha presentat avui tres més: un sobre l'administració tributària de Catalunya; un altre sobre la internacionalització de la consulta i un tercer sobre les tecnologies de la informació i de la comunicació en un estat català.

Font: Vilaweb

Read more »

Marià Vayreda, Records de la Darrera Carlinada, 1898

“Amb semblants disposicions, se comprèn que les doctrines proclamades per l´Aparisi i sa escola venien a omplir un buit de mon esperit, i la carta, programa de D. Carlos a son germà, seguida del decret de restauració dels Furs havia d´aparèixer a mos ulls com lo verb de la nova idea. Era la doctrina regionalista que em... seduïa. Encara que no la comprenia pas bé, portat per un intens amor a les coses de casa, presentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció d´una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos erros polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo”.

Marià Vayreda, Records de la Darrera Carlinada, 1898.

Read more »

Pere el catòlic

Avui fa 801 que el rei Pere el Catòlic, va morir a la batalla de Muret. Avui el recordem.

Pere II d’Aragó (I si seguim la numeració dels comtes de Barcelona) va néixer el 1174, fill d’Alfons el Trobador i la seva dona Sança de Castella. A la mort de seu pare tenia vint-i-dos anys. Sabem que era un jove ple de vida, un pel fastuós, amant de la cultura cortès, valent, ardit, necessitat de grandeses i força eixelebrat. Tanmateix, sembla que el sentit de la prudència i la discreció no van entrar mai entre les seves qualitats.

El juny de 1204, Pere va casar-se amb Maria de Montpeller. No era més que un episodi més de la construcció de l’Estat dinàstic: l’objectiu del casament era accedir a la ciutat i el territori que regia Maria. Va ser un desencís per Maria, la qual va tenir una vida desafortunada: casada als onze anys, vídua als dinou, tornada a casar als vint i repudiada als vint-i-u. El seu calvari al costat de Pere, però, encara no havia fet més que començar.

El 1206, un any després del naixement de la seva filla Sança, Pere va voler divorciar-se de Maria. El motiu era el desig de grandesa del comte-rei: volia negociar un matrimoni amb Maria de Montferrat, l’hereva del regne de Jerusalem, a la vegada que oferia l’organització d’una expedició en auxili de Terra Santa. El divorci, però, no va ser concedit pel papa Innocenci II. Així, tot i que van mantenir-se casats i encara tindrien un fill, el futur Jaume I, el ressentiment i el distanciament entre la parella va ser evident.

Tot i això, Pere va guanyar-se el sobrenom de “el Catòlic”, fonamentalment per la seva lluita contra els musulmans. Ja el novembre de 1204 va fer-se coronar com a rei a Roma de mans del papa Innocenci III. Posteriorment va oferir-se per organitzar una frustrada expedició a Terra Santa i va tenir una destacada intervenció en la batalla de Las Navas de Tolosa.

Els almohades havien envaït la Península Ibèrica el 1160, s’havien fet amb el control d’Al-Àndalus i amenaçaven el regne de Castella. En resposta, l’arquebisbe de Toledo va iniciar una campanya per organitzar una croada contra els almohades. I lògicament Pere va ser el primer a unir-se a la campanya comandada per Alfons VIII de Castella. Sanç VII de Navarra, els ordres militars, cavallers hispanocristians dels tres regnes i croats ultrapirinencs van sumar-se a la coalició.

Malgrat les múltiples desercions dels croats, els catalans, l’ala esquerra de l’exèrcit cristià, sota el comandament de Pere, van romandre al costat del rei castellà, i la seva participació en la batalla va resultar decisiva. Així, el 16 de juliol de 1212, l’exèrcit cristià va dominar completament el camp de batalla de Las Navas. Els almohades, dirigits pel califa Muḥammad al-Nāṣir van ser derrotats. El prestigi de Pere com a rei cristià va sortir molt reforçat.

Paral•lelament a la croada contra els infidels musulmans, en terres occitanes s’estava desenvolupant un altre tipus de croada que també involucraria Pere i la Corona d’Aragó, en aquest cas de forma decisiva: la croada albigesa.

El catarisme era una heretgia d’origen oriental, arrelada amb força a l’Occitània dels segles XII i XIII, que predicava una nova espiritualitat basada en la renúncia als béns materials i en una més gran austeritat que l’Església. El sector més radical no creia en Crist, a qui consideraven simplement un àngel bo. Els càtars també eren coneguts amb el nom d’albigesos, probablement perquè el primer bisbe càtar va ser el d’Albí. També eren anomenats els purs o els Homes Bons, per la humilitat que practicaven i l’estimació que els tenien. L’Església càtara s’organitzava en bisbes, perfectes (sacerdots) i diaques. La figura més important era la del perfecte, una mena de sacerdot que es dedicava sobretot a la predicació.

De mica en mica, els càtars van estendre’s pels dominis de Pere el Catòlic i aquest es va trobar davant l’alternativa de respectar la crida del Sant Pare a la croada contra els albigesos (1209) o atendre les seves obligacions feudals envers els seus vassalls. Totes les accions diplomàtiques exercides personalment per Pere davant del cap croat Simó de Montfort, així com les realitzades pels seus enviats a Roma, van ser negatives.

Finalment, quan el comte de Tolosa va veure’s aïllat, sotmès a la pressió de Simó de Montfort, aquest va sotmetre’s al vassallatge perquè Pere comandés la defensa del territori. D’aquesta manera, el 13 de setembre de 1213, Pere va reunir el seu exèrcit davant Muret, al Llenguadoc, però la batalla ser ràpida. D’una banda es trobaven Simó de Montfort i l’exèrcit de Lluís VIII de França; de l’altra, la noblesa occitana recolzada per l’exèrcit de Pere el Catòlic. Un temerari Pere va posar-se a l’avantguarda dels seus homes, va ser ferit i va morir. L’exèrcit en conèixer la seva mort va lliurar-se a la fuga. La seva derrota tancava per sempre més les possibilitats d’expansió catalana per les terres occitanes.

Muret canviava per sempre la història de Catalunya. Una derrota, una més en la seva història, marcaria el pas a un període d’expansió mediterrània davant el tancament dels Pirineus, però aquestes grans hores catalanes que havien d’arribar s’havien cobrat un preu massa alt: la mort del somni d’Occitània i la cultura càtara.

Sàpiens

Read more »

Els carlins que van deixar petjada

De Ramon Cabrera a l’arxiduc Carles d’Habsburg-Lorena i de Borbó

Pretendents carlins al tron d'Espanya

Les guerres carlines no van ser només conflictes dinàstics. També van ser lluites polítiques entre dues concepcions polítiques oposades que van implicar tot tipus de personatges. Aquest és un recull dels principals personatges.

Primera guerra Carlina

El Tigre del Maestrat. El general Ramon Cabrera, fill de Tortosa, va ser un home d’estrella, un cabdill nat, amb un temible cop de geni. Exseminarista que es va allistar a les files dels carlistes i ràpidament es va convertir en l’heroi de l’Ebre i el Maestrat. Va lluitar al costat de Carnicer a la batalla de Maials, on pretenien aixecar la revolta carlista a la Catalunya interior. Cabrera va vèncer tots els generals cristins. Els anys de Cabrera, 1838-39, va exercir un domini absolut al seu petit imperi ebrenc. Va ser derrotat pel general liberal Espartero. Va fugir a l’exili a França. Va acabar casat amb un rica hereva de Londres i va morir de vell a Anglaterra reconeixent Alfons XII.

L’oncle Tomàs. El general Zumalacárregui és el militar carlista més important de la primera guerra. Home seriós, amb un gran sentit de l’honor i dots innates per a la guerra, va plantar cara als millors generals liberals, defensors d’Isabel II. Va aconseguir que el País Basc i Navarra es convertissin en un territori segur on residia el pretendent Carles V. Quan assetjava la ciutat de Bilbao, el juny de 1835, una bala el va ferir a la cama. Va fer cridar a Petriquillo, un curandero amb qui va fer amistat durant la guerra del Francès. Tot i les últimes atencions dels metges, la bala va acabar amb la vida d’aquell home d’origen humil, venerat pels seus i respectat per tots.

El general del poble. Baldomero Espartero va ser el general liberal més destacat de la primera carlinada. Va pactar a Bergara la rendició dels carlins bascos, on la corona es comprometia a respectar els furs. Espartero va acabar amb l’últim reducte carlista defensat per Cabrera. Es va convertir en regent des de 1840 fins a 1843. Va ordenar que bombardegessin la ciutat de Barcelona des de Montjuic per aplacar les bullangues de 1842. L’any 1870 el general Prim li va oferir la corona espanyola, i ell, el fill d’un carreter de la Manxa, amb fama de jugador i de bufat de supèrbia, la va rebutjar únicament perquè era massa gran i estava malalt. 

Segona guerra Carlina

Tristany i Masgoret. Per diferents motius, Benet Tristany (1794-1847) i Josep Masgoret i Marcó (?-1883) van ser dos dels caps carlins més destacats. El primer, conegut com Mossèn Tristany perquè havia estat prevere i canonge, havia participat en la primera guerra Carlina i va assolir el grau de mariscal de camp. Es va exiliar en acabar el conflicte. En retornar-hi i reprendre la lluita a Solsona el 1846 va iniciar la guerra dels Matiners. Va morir afusellat. Masgoret, un dels propietaris més acabalats del Camp de Tarragona, va arribar a ser general en la primera carlinada i també va patir l’exili després de la derrota. En tornar a Catalunya el 1848, i fins l’adveniment de Ramon Cabrera, va exercir les funcions de comandant en cap. Però la seva tasca més rellevant no va ser militar, sinó política, ja que va contribuir a organitzar la Diputació General de Catalunya, la primera institució d’autogovern des de 1714. A principis de 1849, en veure la guerra perduda, va marxar a França.

Tercera guerra Carlina 

Francesc Savalls i Massot. Empordanès, nascut a la Pera el 1817, va participar en la primera guerra Carlina sent un adolescent, però en va sortir amb el grau de capità. També va concórrer a la crida dels Matiners, després de la qual, a l’exili, va allistar-se a l’exèrcit dels Estats Pontificis per lluitar contra els unionistes italians. Va ser durant la tercera carlinada, però, que al capdavant d’una partida es va convertir en una figura quasi llegendària. Enfrontat amb l’infant Alfons per afusellar 60 presoners, era l’home fort del carlisme a les comarques gironines. Entre altres accions, destaquen les preses de Ripoll, Berga, Olot i Castelló d’Empúries, que li van valer que Carles VII el nomenés capità general de Catalunya el 1875. Va morir exiliat a Niça onze anys després.

Alfons Carles de Borbó i d’Àustria-Este. Germà del pretendent carlí Carles VII, va néixer a Londres el 1849. Va viure a l’exili fins a l’esclat de la tercera guerra Carlina, quan el seu germà el va nomenar comandant general de Catalunya i el Centre, però les tensions amb Savalls i altres capitostos catalans van provocar que fos rellevat i enviat al sector del Maestrat. Sota les seves ordres es va ocupar Conca, però nous enfrontaments, ara amb cabdills valencians, el van portar a demanar la dimissió a Carles i a exiliar-se a l’imperi austrohongarès. Es va desinteressar de la política, però el 1931 la mort del seu nebot Jaume III el va convertir en el nou pretendent carlí: Alfons Carles I. Va morir el 1936 a Viena en un accident de camió… sospitós.

El carlisme al segle XX

Xavier de Borbó-Parma (Itàlia, 1889-Suïssa, 1977). Va succeir Alfons Carles de Borbó i d’Àustria com a pretendent carlí al tron espanyol. Va donar suport al cop d’estat contra la República i va autoritzar la participació de les milícies carlistes en el bàndol feixista. Va fer costat a Franco durant tota la Guerra Civil, però en esclatar la Segona Guerra Mundial es va unir als aliats. Va ser detingut pels nazis i enviat al camp de concentració de Dachau, on va estar tancat fins al final del conflicte. El 1968 Franco el va expulsar d’Espanya i, finalment, va abdicar a favor del seu fill, Carles Hug. 

Carles Hug de Borbó-Parma (París, 1930-Barcelona, 2010). L’hereu de Xavier de Borbó va simbolitzar un gir de 180 graus dins el carlisme. El príncep carlí va aconseguir que la força política d’extrema dreta que havia donat suport a Franco es convertís en un moviment polític d’esquerres que va participar activament en la lluita per la democràcia. Aquest canvi ideològic, però, no li va donar gaire rèdit electoral. En els segons comicis democràtics el Partit Carlí va obtenir uns resultats molt pobres i Carles Hug va renunciar a la presidència d’aquesta formació política. 

Maurici de Sivatte i de Bobadilla (Arenys de Mar, 1901- Barcelona, 1980). Sotscap carlí de Barcelona durant la República, després del fracàs de l’alçament militar va fugir a Itàlia per tornar pocs mesos després, el desembre de 1936, i dirigir el Terç de Nostra Senyora de Montserrat. Sivatte discrepava del secretari general carlí Manuel Fal Conde i va crear, en un aplec carlí a Montserrat, l’abril de 1958, la Regencia Nacional y Carlista de Estella (RENACE), de caràcter antifranquista i integrista. Inicialment va aconseguir l’adhesió de bona part dels carlistes catalans, però la majoria dels seus partidaris el van acabar abandonant el 1964 per retornar al carlisme liderat per Carles Hug. 

Arxiduc Carles d’Habsburg-Lorena i de Borbó (Viena, 1909-Barcelona, 1953). El fill menor de l’arxiduc Leopold Salvador d’Habsburg i de la seva muller, la infanta Blanca de Borbó, era considerat per una secció del carlisme —els creuadistes— l’hereu ideològic del tradicionalisme monàrquic. El juny de 1943, l’arxiduc va publicar un manifest en el qual es proclamava com a legítim hereu del tron. Els seus seguidors li van donar el títol de Carles VIII.

Sàpiens

Read more »

Presidents de la Generalitat de Catalunya

El propassat 24 de desembre de 2012 Artur Mas era investit novament com a president de la Generalitat de Catalunya en el que serà el seu segon (i darrer?) mandat al capdavant del govern català. La premsa del dia de Nadal destacava la investidura del 129è president de la Generalitat…. Evidentment, això només seria possible en el cas d’existir una continuïtat entre aquella Diputació del General d’origen medieval que va abolir Felip V i la Generalitat nascuda de la instauració de l’autonomia el 1931. Realment existeix aquesta continuïtat?

La Diputació del General o Generalitat va néixer durant el regnat de Pere el Gran (1289) com una delegació dels estaments reunits a les Corts, amb caràcter permanent i ordinari, per tal de recaptar les contribucions que aquelles havien aprovat. D’aquesta manera, per Generalitat, en el context històric medieval, cal entendre la universitat o comunitat dels súbdits del monarca catalano-aragonès en els territoris del Principat de Catalunya i els comtats del Rosselló i la Cerdanya. És a dir, era la representació dels braços i tenia l’encàrrec de portar a terme el cobrament del donatiu reial.

Emanada de les Corts, que aplegaven el rei i la representació estamental de la societat, la Diputació del General tenia la missió de portar a bon fi determinades decisions, bàsicament de caràcter fiscal, que exigien més temps que el breu lapse de la reunió parlamentària on s’havien acordat i que requeien en l’àmbit de les responsabilitats dels estaments o braços segons l’esperit pactista del règim feudal. Així, amb la concessió del cobrament d’impostos (1363) la Generalitat va esdevenir una institució financera clau en l’entramat institucional català.

La Diputació del General estava formada per tres representants o diputats de les Corts, un de cada braç, i tres oïdors de comptes encarregats de controlar l’administració dels diputats. El diputat eclesiàstic esdevenia el predient. Tenia la seva seu a la ciutat de Barcelona i la residència a les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de l’actual Palau de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta institució va evolucionar ràpidament i ben aviat va convertir-se en el principal organisme del Principat, esdevenint, a partir del 1359 sota el regnat de Pere el Cerimoniós, una institució realment estable encarregada de l’administració financera. Si bé les seves funcions eren originàriament econòmiques, paulatinament van anar afegint-se de polítiques i militars, esdevenint defensora del compliment de les lleis, constitucions i privilegis de Catalunya des de 1422.

Pau Claris

Abolida per Felip V mitjançant un decret del duc de Berwick immediatament després de la derrota de l’Onze de setembre de 1714, la Generalitat va desaparèixer de la història de Catalunya fins 1931, tot i que els carlins havien intentat de ressuscitar les velles institucions medievals en el context de les diferents guerres civils que van protagonitzar en el segle XIX. Per tant, no seria fins a la instauració de la Segona República i la victòria de les forces republicanes i autonomistes d’esquerra que Catalunya assoliria l’autonomia política mitjançant la creació del govern de la Generalitat, una denominació, en aquell context, suficientment ambigua com per no crear més malestar dels existents en els sectors nacionalistes i unitaristes espanyols.

La història és suficientment coneguda: el 14 d’abril, Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà van presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Cap quarts de dues a la Plaça Sant Jaume ja onejava la bandera republicana i els dirigents d’ERC van sortir al balcó de l’ajuntament des d’on Companys va proclamar la República. Poques hores després, Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, va proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Macià s’avançava així als esdeveniments que es succeïen a Madrid, potser per poder negociar amb més força, i constituïa, el 15 d’abril, el seu primer govern integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista.

Francesc Macià (1931-1933)

Lluís Companys (1933-1940)

La iniciativa dels dirigents catalans, però, va provocar un conflicte amb el govern provisional de la República perquè, segons la seva interpretació, els acords del Pacte de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de l’Estat i la manera d’articular les diferents nacionalitats havien de ser establerts per la futura Constitució. El 17 d’abril arribava a Barcelona una comissió del govern integrada per tres ministres (Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domino i Fernando de los Ríos) que serien els encarregats de negociar amb el president Macià. D’aquests contactes van sortir la substitució de la República Catalana per la concessió immediata d’un règim d’autonomia concretat en el naixent govern de laGeneralitat i el compromís de l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia que seria aprovat pel govern espanyol després de ser referendat pel poble català. És a dir, no es restaurava cap institució medieval, quelcom impensable en el context republicà, sinó que es creava una de nova sota la denominació de Generalitat.

És a dir, la Generalitat de Catalunya nascuda el 1931 era la institució plenament democràtica i encarregada d’exercir el govern autònom català mitjançant les competències atribuïdes en l’Estatut d’Autonomia de 1932. Una institució nova i creada expressament per a donar resposta a un nou context polític. Res a veure, doncs, amb la Generalitat medieval. Abolida el 1939 després de la victòria franquista en la Guerra Civil, la institució va sobreviure des de l’exili fins a la seva reinstauració el 1977 en el context de la Transició democràtica. Els Estatuts d’Autonomia de 1979 i 2006 serien els encarregats de regular les seves competències polítiques, econòmiques, socials i culturals.

Josep Irla (1940-1954)

Josep Tarradellas (1954-1980)

Per tant, podem establir una línea que uneixi la vella Diputació del General medieval i moderna de base estamental amb la Generalitat contemporània de caràcter democràtic? Malgrat el simbolisme que vulguem atribuir al nom de la cosa, la resposta és rotundament no. És cert que la Generalitat medieval no només va exercir funcions de caràcter econòmic i fiscal, sinó que va gaudir d’atribucions polítiques. Ara bé, en un context feudalitzant propi de l’Antic Règim i mai com a òrgan de govern, atribució restringida al monarca (i al virrei de torn). Res a veure amb una institució democràtica i que sí és un veritable òrgan de govern com és el cas de l’actual Generalitat. Si estiguéssim parlant de caps d’Estat sí que es podria dibuixar una línea entre monarques i caps de República, però entre institucions no, perquè aquestes només suposen una continuïtat nominal que res té a veure amb funcions, atribucions i legitimitat.

Així, de la mateixa manera que no es pot establir una continuïtat entre les corts medievals i els parlaments democràtics contemporanis, la continuïtat entre els presidents de la vella Generalitat medieval i la Generalitat democràtica no té sentit. En canvi, sí és coherent entendre la existència d’una continuïtat entre la Generalitat republicana i l’actual govern de la Generalitat, reconeguda a través de la figura de Josep Tarradellas com a dipositari de la legitimitat institucional i democràtica catalana en el context de la Transició. En conclusió, la del 24 de desembre de 2012 va ser la investidura del vuitè president de la Generalitat de Catalunya, en una llista integrada per Francesc Macià (1931-1933), Lluís Companys (1933-1940), Josep Irla (1940-1954), Josep Tarradellas (1954-1980), Jordi Pujol (1980-2003), Pasqual Maragall (2003-2006), José Montilla (2006-2010) i el mateix Artur Mas (2010-????).

Jordi Pujol (1980 - 2003)

Pasqual Maragall (2003-2006)

José Montilla (2006-2010)

Artur Mas (2010- ???)

Font: Sàpiens

Read more »

El Carlisme, història

Els carlins van aconseguir una forta implantació a les zones rurals del País Basc, Navarra i part d’Aragó, València i Catalunya on comptaven amb una àmplia base social entre la pagesia que es trobava exposada al perill de l’expropiació i la proletarització, una part activa del clergat perjudicat per les desamortitzacions i la reforma eclesiàstica liberal i per capes de l’artesanat urbà que es trobaven a punt de la proletarització.

Carles Maria Isidre

A la mort de Ferran VII, el 1833, els insurrectes carlistes van proclamar rei al príncep Carles Maria Isidre i van confiar-li la defensa de l’absolutisme i la societat tradicional. D’aquesta manera esclatava una guerra civil, un conflicte que, més enllà de la lluita dinàstica, suposava la lluita entre la pervivència de l’absolutisme extremadament reaccionari i la implantació d’una monarquia constitucional que permetés la introducció del liberalisme moderat a Espanya.

El carlisme reunia els partidaris de l’absolutisme i també tots aquells sectors descontents amb la instauració de l’Estat burgés. Era una cultura política configurada com a contrasocietatenfront de la comunitat liberal i des del rebuig a la Revolució francesa i que es presentava com una ideologia tradicionalista i antiliberal hereva de moviments anteriors (malcontents, apostòlics, etc.). El carlisme pot definir-se a partir dels vincles mantinguts entre el súbdit i el monarca i pel fet de pertànyer a una institució universal com l’Església catòlica. Així, sota el lema “Déu, Pàtria i Furs” s’agrupaven els defensors de la legitimitat dinàstica de Carles Maria Isidre, de la monarquia absoluta, de la preeminència social de l’Església, del manteniment de l’Antic Règim i de la conservació d’un sistema foral particularista.

En qualsevol cas, no pot simplificar-se el fenomen del carlisme confonent-lo només amb l’absolutisme ja que va ser un moviment més complex de resistència antiliberal que ha de posar-se en connexió amb els moviments de resistència a les revolucions liberals que van donar-se a Europa i van anar desapareixent des de mitjans del segle XIX. L’especificitat del carlisme espanyol, en oposició a d’altres moviments de la contrarevolució europea, seria la seva llarga duració, el seu protagonisme polític i militar i la configuració d’una cultura política que arribaria fins a l’època de la política de masses.

Entre els dirigents del carlisme hi podem trobar un gran nombre de membres del clergat i una bona part de la petita noblesa rural. Molts dels seus seguidors eren petits propietaris empobrits, artesans arruïnats i arrendataris emfitèutics, que desconfiaven de la reforma agrària defensada pels liberals, temien que els desnonessin de les terres que conreaven i es malfiaven dels nous impostos estatals. A més s’identificaven amb els valors defensats per l’Església, a la qual associaven amb la defensa de la societat tradicional.

La causa carlina va arrelar amb una força notable a Catalunya, especialment en els àmbits rurals, però també a les ciutats, reunint tant els partidaris de l’absolutisme com els sectors descontents amb la instauració de l’Estat burgés. Així, les causes del suport al carlisme no poden reduir-se a una explicació simplista i s’han d’entendre com un conflicte al si de la societat catalana.

El suport que el carlisme trobava a Catalunya pot explicar-se pel seu component religiós davant de l’anticlericalisme d’un sector del liberalisme, per la degradació social d’un sector de la pagesia que havia estat expulsat de les seves masoveries per la desamortització i per la reivindicació foral que representava. El rebuig al liberalisme com a corrent ideològic venia donat pel trencament de les formes de vida tradicionals. La revolució liberal era vista com un element disgregador de l’harmonia social: els partits, el parlamentarisme o les eleccions afegien una dosi de conflicte que posava en perill l’ordre “natural” de la societat.

Font: Sàpiens

Read more »

El bisbe de Solsona diu que el dret a l'autodeterminació de Catalunya és anterior i superior a la Constitució espanyola

El bisbe de Solsona, Xavier Novell

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, ha reiterat el seu suport al dret a decidir i rebutja que ningú pugui considerar il·legal la consulta. Per al bisbe, el dret a l'autodeterminació de Catalunya és anterior i superior a la Constitució espanyola, segons afirma a la carta que publicarà aquest diumenge al full parroquial de la seva diòcesi, a la qual ha tingut accés Catalunya Informació.

Novell fa una crida als seus fidels perquè votin el 9-N, si bé sense incitar-los en cap opció concreta de vot. Escriu textualment: "No resteu aliens a aquest procés i, amb esperit democràtic i pacífic, escolliu amb tranquil·litat de consciència aquella opció davant la consulta que cregueu millor per al bé de Catalunya". 

Xavier Novell és el primer bisbe de Catalunya que es pronuncia sobre el dret a decidir i que entra en contradicció amb la Conferència Episcopal Espanyola.

Read more »

La Santa espina

El 4 de setembre de 1924 la dictadura de Primo de Rivera prohibí tocar per llei la Santa Espina. 

En una circular de Governació Civil de Barcelona, el general Losada advertia que 

“Habiendo llegado a este Gobierno Civil, en forma que no deja lugar a dudas, que determinados elementos han convertido la sardana “La Santa Espina” en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música com el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acorda­do prohibir que se toque y cante la mencionada sardana en la vía pública, salas de espectáculos y sociedades t en las romerías o reuniones campestres, preveniendo a los infractores de esta orden que procederé a su castigo con todo rigor.” 

Font: Terra d'Escudella

Read more »