El 15 d'agost de 1349 Pere el Cerimoniós ordenà la regulació preus i salaris per contenir augments provocats per l’epidèmia de pesta bubònica. Avui, 665 anys més tard, aprofitem aquesta efemèride per recordar el nostre monarca.Pere IV d’Aragó (III en la numeració catalana) va néixer a Balaguer el 1319. Era el fill primogènit d’Alfons el Benigne i la seva primera esposa Teresa d’Entença. Si bé va passar a la història com “El Cerimoniós”, en realitat va ser un home cruel i violent que va instaurar una manera de fer política autoritària. Potser el sobrenom de “El del Punyalet” sigui més encertat a l’hora d’apropar-nos al seu regnat. En qualsevol cas, el llarg govern de Pere el Cerimoniós (1336-1387) assenyala definitivament el transit de la plenitud mediterrània de la Corona d’Aragó cap a la decadència.
Segurament, els conflictes polítics familiars derivats de les lluites internes pel poder amb la seva madrastra Elionor de Castella siguin un dels elements que va marcar aquest caràcter. En aquest sentit, el seu primer acte polític, després de la mort d’Alfons i la fugida d’Elionor a Castella, va ser la derogació definitiva de les donacions que el seu pare havia realitzat als seus germanastres i del patrimoni reial de la reina. Només era el primer dels conflictes que enfrontarien Castella i la Corona d’Aragó durant el seu regnat.
El següent objectiu va ser Mallorca, en mans del seu cunyat Jaume III. Per això, des del 1341, Pere va anar acumulant greuges legals contra el seu vassall amb la intenció de desposseir-lo de Mallorca: encunyació a Perpinyà de moneda barcelonina, circulació al Rosselló de moneda francesa, usurpació de drets feudals, incompareixença a les Corts de Barcelona del 1341, a la qual sabia que no podia acudir perquè estava en guerra amb els francesos, guerra en la qual el rei Pere havia promès d’ajudar-lo i no va complir. En no presentar-se a les citacions, encara va afegir-s’hi un darrer càrrec: contumàcia.
Finalment, Jaume III va desplaçar-se a Barcelona acompanyat de la seva dona Constança, germana del Cerimoniós. Però el seu objectiu no era retre homenatge al seu senyor, sinó assassinar-lo. La resposta de Pere en produir-se la filtració del complot va ser sorprenent: va deixar marxar Jaume. Ara bé, això només s’explica pel fet que Pere va centrar-se en acabar el procés judicial que sentenciava Jaume a entregar les seves terres a la Corona. El 1343, Mallorca era ocupada. A continuació, Menorca i Eivissa es rendirien sense gaires resistències.
A Jaume encara li restava el Rosselló, però Pere no pensava acontentar-se amb les Illes. Així, va llençar l’ofensiva sobre la Catalunya Nord i el 1344 va derrotar un Jaume al qual els seus aliats havien abandonat, inclús el rei de França el considerava un boig. El territori bastit per Jaume I tornava a reunir-se sota el domini de la Corona d’Aragó.
Aquesta reeixida política reintegracionista contrastaria, però, amb la situació interior dels seus regnes. I tot va començar per una acció temerària del monarca. Pere s’havia casat amb Maria de Navarra (1338) i després de set anys de matrimoni havien tingut dues filles. La manca de descendència masculina va amoïnar el Cerimoniós, el qual va decidir que en cas de no arribar el mascle desitjat seria Constança, la filla gran, qui el succeiria en el tron. Era una decisió sobirana, sense consulta a les Corts. Una decisió insòlita dins de la dinastia comtal barcelonina. S’havia obert la caixa dels trons de l’autoritarisme.
El seu germà Jaume, governador general i presumpte hereu en cas de mort sense descendència masculina va ser el primer a alçar-se en contra. També, des de Castella, els germanastres Ferran i Joan, que ocupaven, a desgrat del Cerimoniós, un lloc en la línia successòria, van reclamar els seus drets. Però, a més, la noblesa aragonesa i valenciana també van rebel•lar-se contra l’autoritarisme del Cerimoniós per recolzar els drets al tron del germà Jaume.
La batalla política va lliurar-se primer en les Corts de Saragossa de 1347. Davant la pressió de la ressuscitada Unió Aragonesa, el Cerimoniós va haver de prescindir de bona part dels seus consellers. Només Bernat de Cabrera, el seu privat, va mantenir-se en el seu càrrec. A més, Pere va haver d’admetre Jaume com a successor, revocar els drets successoris de Constança i retornar les donacions d’Alfons el Benigne a la seva madrastra i germanastres.
Retornat de Saragossa, i enviudat per la mort de Maria de Navarra, Pere va casar-se a Barcelona amb Elionor de Portugal. El casament, però, va veure’s deslluït per la mort del germà Jaume. Sembla ser que Jaume va ser una de les primeres víctimes de la pesta negra, tot i que alguns historiadors han vist darrera d’aquest fet la mà del rei. Certament, fos víctima de la pesta o assassinat, la seva desaparició semblava alleugerir el camí del Cerimoniós.
Però la mort de Jaume no va significar cap treva. Amb la noblesa de València revoltada contra el monarca, Pere va haver d’acceptar el nomenament del germanastre Ferran, nou cap de la Unió en substitució de Jaume, com a procurador del regne. Aquí el Cerimoniós traurà el seu caràcter fort i fixarà la frontera de l’autoritat reial. Comandant l’exèrcit reial, Pere va dirigir-se cap a Aragó on va derrotar les forces de la Unió (Épila, 1348) i va iniciar la represàlia: nobles condemnats a mort, confiscació de béns i derogació de les resolucions acceptades a les Corts. Ell mateix, punyal en mà, va esquinçar els privilegis aragonesos. I reprimit l’Aragó l’operació es repetiria a València (Mislata, 1348). Pel desembre la Unió estava vençuda i s’iniciava la repressió. La Corona s’havia pacificat, però per la via de la repressió més ferotge, a sang i fetge, tal i com a Pere li agradava.
La pesta negra aviat es cobraria una nova víctima de la família reial: Elionor de Portugal. Així, el rei va haver de casar-se per tercera vegada, ara amb Elionor de Sicília. Fruit d’aquest casament, el 1350, finalment arribava el mascle desitjat: Joan, duc de Girona. La qüestió successòria trobava solució.
Pacificat l’interior del país mitjançant la repressió, l’atenció del Cerimoniós va girar cap a la Mediterrània. Sicília i Sardenya seguien revoltades i esclatava la guerra amb Gènova. Pere articularà una gran aliança amb Venècia i l’Imperi Bizantí per portar la lluita al mar, però les operacions van ser un veritable fracàs. La guerra contra Gènova va perjudicar greument el comerç català, la pirateria va intensificar les seves accions al Mediterrani i la sagnia nobiliària va posar en qüestió els ideals de la cavalleria. La crisi havia arribat definitivament.
A nivell peninsular, des de 1356 la política catalano-aragonesa va estar determinada per la guerra que el Cerimoniós va mantenir amb Pere I de Castella, conegut com Pere el Cruel. Castella volia assegurar-se l’hegemonia peninsular i recuperar els territoris de les terres d’Elx, Alacant i Oriola que Ferran IV de Castella havia hagut de cedir a Jaume II. Esclatava la guerra, una lluita massa llarga i costosa que es perllongaria durant tretze anys.
Al costat dels monarques, dels dos Peres, van situar-se dos personatges que afavorien la continuïtat de la guerra i les intrigues: amb el Cruel s’aliava Ferran, el germanastre derrotat en el conflicte de la Unió; i amb el Cerimoniós s’aliava Enric de Trastàmara, fill bastard d’Alfons XI de Castella i aspirant al tron. És a dir, la guerra entre Castella i la Corona d’Aragó en el segles XIV s’ha de situar en el context d’una guerra civil castellana.
Pere el Cerimoniós anava camí d’aconseguir la victòria, però la guerra va acabar arruïnant les arques de la Corona en un moment en el qual l’economia començava a presentar símptomes evidents d’esgotament. Així, quan el monarca catalano-aragonès va haver de recórrer a les Companyies Blanques, una companyia de mercenaris de luxe comandada per Bertran du Guesclin, més interessades en recolzar la causa dels Trastàmares que en mantenir la fidelitat a la Corona d’Aragó, la bancarrota es trobava molt més a prop.
La mort de Pere el Cruel a Montiel, el 1369, a mans del bastard Enric de Trastàmara va posar fi a la guerra. Enric es convertia en el nou rei de Castella, tot introduint la dinastia Trastàmara. I Pere el Cerimoniós no va aconseguir cap guany del conflicte, malgrat que el seu protegit Enric s’havia compromès a cedir-li Múrcia. En canvi, les pèrdues van gravar la malmesa economia catalana: greus destruccions de camps, collites i llocs poblats, dispersió de població, un enorme esforç financer que pesaria durant molts anys sobre la hisenda reial, municipal i dels particulars… Tot agreujat per les catàstrofes naturals: la Pesta Negra (1348) i les mortaldats posteriors (1351, 1362-63, 1371, 1381), les secades, una plaga de llagosta… És la frontera entre el camí cap a la decadència i el seu inici.
En aquest context decadent, el 1375 moria la reina Elionor de Sicília. Aleshores Pere va intimar amb Sibil·la de Fortià, membre de la petita noblesa empordanesa, amb la qual es casaria el 1381. Això va enfrontar Pere amb els seus fills, especialment amb Joan.
Pere el Cerimoniós va morir a Barcelona la nit de Reis de 1387 després d’un llarg regnat. Alguns historiadors el consideren com l’últim gran rei de la casa de Barcelona. Certament, en el camp polític militar va derrotar tots els seus opositors i va ampliar els dominis de la Corona. Igualment, el règim pactista de govern va sortir reforçat, sobretot si observem la història des de la perspectiva catalana. Però també hem de veure l’altra cara de la moneda: la repressió, l’autoritarisme, el cost de les guerres, la crisi financera… Controvertit en el seu temps, Pere resulta una figura polèmica i complexa a l’hora d’enfrontar-s’hi historiogràficament. L’única afirmació no qüestionable és que a partir de la seva mort la decadència es precipitarà sobre la Corona d’Aragó.
Entrades
