(1978) Fins fa cinc anys el carlisme, era l'únic partit que, al nostre país, defensava el principi autonòmic com a base de la unitat federal de l'Estat. Avui, gairebé totes les tendències polítiques han acceptat aquest concepte, fins i tot amplis sectors de la mateixa dreta. Fins fa tot just cinc anys el Partit Carlista era l'únic partit, a nivell de l'Estat espanyol, que defensava el socialisme d'autogestió. Avui, les tendències més àmplies de l'esquerra accepten aquest mateix principi.
Fins ara, el Partit Carlista era l'únic partit socialista que proposava s'utilitzés l'anàlisi marxista com una metodologia i no per supeditar el pensament i l'acció socialista sota l'ègida d'una filosofia determinada. Avui, al món, amplis sectors del socialisme estan evolucionant en aquesta mateixa direcció.
Aquesta evolució moderna del socialisme ens planteja tres problemes:
1. Si l'ús d'una metodologia marxista, sense dogmatisme filosòfic, vol dir que el socialisme ha de ser socialdemòcrata.
2. Què és el sistema socialdemòcrata en el món actual.
3. Vol això dir que la socialdemocràcia de tipus nòrdic representa l'ideal del socialisme plural en la seva filosofia i unit en la seva acció?
Socialdemocràcia i partit únic
Començant per aquesta darrera pregunta, representa la socialdemocràcia aquest ideal de socialisme plural? La resposta pot ser sí o no, segons per a què es vulgui utilitzar un partit polític.
Si un partit polític, que es defineix socialista, es vol utilitzar simplement com a màquina electoral, per construir un aparell que serveixi principalment com antagonista a la dreta, és millor que hi hagi un sol partit socialista. En aquest cas el contingut ideològic, és a dir, el possible projecte de societat, pot ser difús, o, com a molt, definit solament pel negatiu: no ser de dretes.
Però si un partit polític socialista vol ser un grup d'opinió amb la seva pròpia ideologia, amb el seu propi projecte de societat, si vol ser un canal de participació popular, si vol ser una escola de pensament, d'anàlisi i d'alliberament de la capacitat creadora , és evident que les coses prenen un altre caire. No podrà haver-hi, llavors, un sol partit socialista, sinó diversos partits socialista i comunistes, etc. Hi haurà d'haver diversos partits, perquè hi haurà diversos projectes de societat i el diàleg pluralista portarà els compromisos polítics que donen a la democràcia no només el valor d'una alternativa de grup en el poder, sinó el valor d'una alternativa de societat aconseguida pel diàleg popular.
Un partit socialista únic ens sembla, per tant, un encert des d'una perspectiva simplement electoral i un desencert des d'una perspectiva de la promoció democràtica del poble.
La socialdemocràcia no és un partit polític, és un sistema
La segona pregunta que ens planteja l'evolució actual és: què és, realment, la socialdemocràcia?
La socialdemocràcia, més que un partit polític, és avui dia un sistema. Per què? Per una raó molt senzilla i a més científica o experimental.
Quina diferència hi ha, de fet, entre la política portada per, els partits d'esquerra o de dreta en tots els països nòrdics amb sistemes més o menys bipartidistes? Pràcticament molt poca. Dreta i esquerra, tot i representar a uns electors amb motivacions molt diverses, quan no profundament contraposades, amb ideologies no poques vegades antagòniques, realitzen, en la pràctica, la mateixa política: Anglaterra, Alemanya, Àustria o Suècia. són exemples d'aquesta realitat experimental.
Per què? Per aquesta raó científica: l'electorat es divideix, no només per la seva postura ideològica, sinó, en gran part, en funció del vot útil, és a dir, en pro o en contra d'un o altre aparell electoral. L'elecció és més una operació publicitària per escollir l'equip governant que l'alliberament de la capacitat crítica del ciutadà. El resultat és la simple aiternativa al poder de dos equips polítics de signe aparentment oposat, però de política semblant. La dreta vol sempre demostrar que és progressista i l'esquerra que és econòmicament eficient. Totes dues, en el fons, practiquen la socialdemocràcia. Per això, i en aquestes condicions, ja no existeix realment un partit socialdemòcrata. Hi ha un sistema socialdemòcrata que és el que domina en els països europeus del Nord. Socialdemocràcia que practiquen, finalment, gairebé tant el sector conservador com el progressista.
Per això, per ser socialdemòcrata no cal ni acceptar ni rebutjar el marxisme ni ideologia rigorosa alguna. Es pot arribar a la socialdemocràcia tant des de la perspectiva socialista com des de la perspectiva d'una dreta civilitzada.
Valoració del sistema socialdemòcrata
No obstant això, convé valorar amb objectivitat els èxits que la socialdernocracia ha aconseguit, almenys en aquells països més avançats socialment:
Una dinàmica econòmica desconeguda en els anteriors cent anys de capitalisme sense traves.
Una dinàmica social cap a la igualtat, impensable abans de la posada en marxa de les solucions socialdernocráticas.
Una dinàmica cap a la igualtat d'oportunitats, especialment mitjançant l'educació, que semblava totalment utòpica fa només cinquanta anys.
Una dinármica per conquerir la seguretat social que ha permès realitzar el somni de la Humanitat des dels seus inicis: eradicar la misèria.
Aquestes són les conquestes del sistema socialdemòcrata i, a més, conquestes rcaílzadas per una via evolutiva, admetent la lluita i la pressió del moviment obrer.
Però, quins són els seus aspectes negatius? Fonamentalment, dos: l'acceptació d'una filosofia materialista que adora el «vedell d'or» del creixement capitalista, i el paternalisme burocràtic estatal, que transforma la societat en una gran companyia d'assegurances i repartiments i no en una comunitat de homes responsables.
És la socialdemocràcia el futur d'Espanya i el socialisme del futur?
El sistema socialdemòcrata pot ser, probablement, per a Espanya, una fase del procés de transició d'un capitalisme dictatorial i salvatge, que hem conegut fins ahir, a un capitalisme temperat en el qual s'introdueixin una sèrie de valors democràtics socials, condicions útils a tota evolució pacífica cap a un futur socialista.
Però aquesta evolució, fins i tot per arribar simplement a la solució socialdemòcrata, només es podrà donar si hi ha una forta pressió per part dels partits socialistes que apunten cap a aquest futur socialista. Més encara si es considera el sistema socialdemòcrata com una transició històrica per arribar a una altra dimensió de la democràcia, a una altra dimensió del socialisme i, sobretot, a la dimensió d'un socialisme del futur.
Cap al socialisme del futur. El projecte carlista
Ara podem contestar la primera pregunta, a saber: si l'únic socialisme no dogmàtic filosòficament és per necessitat el socialdemòcrata. És evident que no. Hi haurà certs sectors socialistes que consideren la socialdemocràcia com l'ideal. Però hi ha altres sectors, com el carlista, que el consideren simplement com una possible via històrica útil. Considera el carlisme que el socialisme ha de ser alguna cosa més que una estratègia i ha d'apuntar a un model de societat desitjable i assolible.
El socialisme ha de tenir una altra dimensió. No es pot limitar a presentar solucions al capitalisme i no pot tampoc limitar les seves propostes al terreny econòmic, reivindicant els drets econòmics de la societat enfront dels drets econòmics de la propietat. També ha de reivindicar la reapropiació no només dels mitjans de producció, sinó, sobretot, dels mitjans de decisió.
La gran crida de la societat moderna, l'home modern és, precisament, a la participació: participar en l'empresa, participar en el sindicat, participar al barri o municipi, participar en la província, regió o nacionalitat, participar en les agrupacions de base del partit i en el nivell de decisió del mateix. El gran desenvolupament del nivell cultural i informatiu de la societat moderna fa possible aquesta democràcia de participació. El que és possible i, a més, desitjable es fa necessari. És una llei de la història.
Només una nova actitud socialista és capaç de realitzar la creació d'aquestes noves fronteres de convivència i d'uns nous models de civilització, capaç de permetre escapar al dogmatisme filosòfic o al hegemonisme d'un sol partit, d'un sol pensador, capaç d'acceptar totes les fonts del socialisme. Des Marx, Engels, Rosa Luxemburg o Gramsci; des d'Owen, Saint Simon o Fourier; des Proudhon, Bakunin o Kropotkin; des Fernando de los Rios o Besteiro; des Abad de Santillán; des de les perspectives cristianes i des de la perspectiva carlista.
El socialisme ha d'obrir les noves fronteres de la democràcia. Donar a la societat la dimensió humana del ple desenvolupament de l'home en una comunitat capaç d'autogovernar, de autoadministrar, d'autorealitzar. Una comunitat on hi hagi:
«Llibertat per escollir, socialisme per compartir, federalisme per conviure, autogestió per decidir.»
Aquesta és la dimensió del socialisme del demà. Aquest és el socialisme humanista, pluralista i federal que proposa el Partit Carlista per la via de l'autogestió global.
Carles Hug de Borbó Parma (1930-2010), 1978.
President del Partit Carlista i Rei de les Espanyes
Entrades
