El tema que ara tractarem és la vida de Carles Hug de Borbó-Parma i Bourbon-Busset, pretendent carlí al tron d’Espanya i Duc de Parma i Piacenza. En el text anterior vaig poder fer una breu introducció al carlisme i parlar una mica de la vida del pare de Carles Hug, aquí ja ens podrem centrar únicament en la vida del príncep que va pretendre ser Rei d’Espanya.
 |
| Carles-Hug de Borbó-Parma |
El príncep Carles Hug era fill de Francesc Xavier de Borbó-Parma i va néixer a París l’any 1930. Va tenir una intensa formació acadèmica i va viure de jove els difícils anys de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació del país on vivia per part de l’exèrcit alemany. El seu pare (que havia lluitat en la Resistència Francesa) va sobreviure a dos camps d’extermini nazis. Es va llicenciar en ciències econòmiques per la Universitat d’Òxford i en dret per la Sorbonne de París.
Després de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) el carlisme es va trobar –en paraules del mateix Carles Hug- en la pitjor situació de totes: “Se encontró en el campo del vencedor pero vencido políticamente”. Hem de recordar que l’any 1937 el pare de Carles Hug es va oposar al decret del General Franco d’unir a falangistes i carlins en un sol moviment, aquesta decisió li va costar l’exili de la família reial carlina i l’apropiació del carlisme per part del Bàndol Nacional. Per tot això, l’any 1956, Carles Hug va començar a viatjar a Espanya amb la missió de reorganitzar el Partit Carlí.
La relació del carlisme amb el règim –per tot el que ja hem dit- no era bona, i en més d’una ocasió les autoritats franquistes van expulsar el príncep fora d’Espanya.
L’any 1962, Carles Hug, va voler conèixer de primera mà les condicions de vida de la classe treballadora i dels miners en particular, per tot això, sota la identitat falsa de Javier Ipiña va estar un estiu treballant a la mina asturiana del Sotón, d’aquesta manera va entrar en contacte amb els sectors més progressistes del carlisme: L’Agrupació d’Estudiants Tradicionalistes i el Moviment Obrer Tradicionalista.
La relació del carlisme amb el règim –per tot el que ja hem dit- no era bona, i en més d’una ocasió les autoritats franquistes van expulsar el príncep fora d’Espanya.
L’any 1962, Carles Hug, va voler conèixer de primera mà les condicions de vida de la classe treballadora i dels miners en particular, per tot això, sota la identitat falsa de Javier Ipiña va estar un estiu treballant a la mina asturiana del Sotón, d’aquesta manera va entrar en contacte amb els sectors més progressistes del carlisme: L’Agrupació d’Estudiants Tradicionalistes i el Moviment Obrer Tradicionalista.
 |
| Fotografia dels dies que Carles Hug va treballar de miner |
L’any 1962 va començar el Concili Vaticà II, el qual va rejovenir l’Església Catòlica. Aquests nous aires van influenciar en la reconstrucció que va fer Carles Hug del Carlisme. Carles Hug va creure que el carlisme i els ideals carlins del S. XIX havien de defensar-se des d’unes postures d'inspiració cristianes i socialistes autogestionàries. Pot semblar un trencament, però pel príncep no deixava de ser una adaptació als nous temps (una adaptació que no deixava de tenir la seva lògica). Però cal dir que el carlisme va continuar sent això: carlisme. Els principis cristians van continuar guiant el moviment (almenys a ulls de Carles Hug). La Pàtria i els Furs es van interpretar com a federalisme (amb autodeterminació dels pobles de les Espanyes) i construcció d’un estat on gran part de la sobirania estigués en els territoris històrics no en l’estat anomenat Espanya. L’any 1977, Carles Hug, va escriure el llibre: La vía carlista al socialismo autogestionario.
 |
| El príncep Carles Hug amb companys de la mina |
En plena reorganització del carlisme, Carles Hug, va començar una campanya per aconseguir el tron d’Espanya. El 29 d’abril de 1964 es va casar a Roma amb la princesa Irene dels Països Baixos i el mateix any el General Franco s’entrevistava amb ell per avaluar si entrava en el perfil de successor. Segurament Franco no veiés en ell el candidat ideal, perquè Carles Hug no va amagar les seves intencions de democratitzar Espanya i els membres de la família reial carlina ja començaven a ser considerats (per certs sectors del règim) com a príncipes rojos. Tot i l’entrevista amb el General, en diverses ocasions, Carles Hug va continuar sent expulsat d’Espanya.
 |
| Dues fotografies de Carles Hug i la Princesa Irene |
Una vegada mort el dictador, l’any 1975, Francesc Xavier de Borbó-Parma (Xavier I pels carlins) va abdicar els drets a la corona espanyola en favor del seu fill Carles Hug. L’any 1976 va intentar entrar a Espanya però les autoritats del règim no li varen permetre, de totes formes, clandestinament, va anar a Montejurra (Navarra) per presidir la tradicional romeria que celebra el carlisme cada any. Però aquella romeria d’aquell 9 de maig de 1976 passarà a ser un dels foscos capítols de la història d’Espanya.
 |
| Carles Hug i Irene amb el Papa Pau VI |
El Partit Carlí i el seu líder no sabien que l’extrema dreta (espanyola, argentina i italiana) actuant amb la tolerància de l’Estat banyarien amb sang la terra del turó de Montejurra. Sixte de Borbó-Parma, el germà de Carles Hug, va agrupar entorn seu els elements més dretans del carlisme i altres forces d’ultradreta que juntament amb ells portaven armes de foc. La premsa d’extrema dreta ja parlava d’una operació per reconquerir Montejurra. Durant l’acte, des de les files de Sixte, es va disparar contra els carlins d’esquerra. Sorprenentment, la policia va protegir als assassins i no a les víctimes. En acabar la jornada, Sixte va ser detingut, però abans que fos interrogat el govern en va ordenar l’expulsió. Els altres criminals es van beneficiar de la llei d’amnistia. Aquests tràgics successos es van traduir en un greu debilitament del Carlisme, el qual va acusar a l’Estat d’estar darrera dels assassinats.
El Partit Carlí va patir moltes traves legals per a poder-se presentar a les eleccions: Fins l’any 1977 Carles Hug va tenir l’entrada vetada a Espanya i fins l’any 1979 no li varen concedir la nacionalitat espanyola. El govern no va legalitzar el partit fins més tard de les eleccions de 1977 (va ser legalitzat més tard que el partit comunista!). A les eleccions de 1979 Carles Hug es va presentar a Navarra liderant el partit i aconseguint un 7,72 % dels vots però no va obtenir representació. L’any 1980 decideix abandonar la política activa, la qual cosa no va significar renunciar als seus drets dinàstics o a la representació del carlisme. L’any 1981 va marxar a Estats Units on va treballar durant 20 anys de professor a Harvard.
 |
| Carles Hug amb dos dels seus fills. A l'esquerra Carles Xavier |
Carles Hug amb dos dels seus fills. El de l’esquerra és Carles Xavier.
Tot i haver abandonat el lideratge del Partit Carlí va anar participant en diversos actes carlins i culturals. L’any 2010 va morir a causa d’un càncer de pròstata a la ciutat de Barcelona i va ser enterrat a la Basílica de Santa Maria de Steccata (Parma). El seu successor i hereu al Tron d’Espanya va ser el seu fill: Carles Xavier de Borbó-Parma. Amb la seva mort va venir també la mort d’un home que podria haver estat el nostre Rei i que Déu sap per quins camins hagués portat les Espanyes.
Jordi Aragonès
Font: http://meditacions.wordpress.com/
Entrades
