Els cristians de l'Iraq: robats, abandonats i desesperats per sobreviure

La situació per als cristians de l'Iraq és cada dia que passa més desesperada. Els cristians iraquians han fugit de la seva pàtria ancestral al voltant de Mossul aquest mes després de rebre un ultimàtum amb quatre opcions desagradables: convertir-se, pagar impostos punitius, sortir o morir. No obstant això, els militants islamistes van robar als cristians els seus diners, passaports i propietats, convertint-los en un mar de refugiats que no tenen on anar i en la seva lluita per sobreviure.

L'organització de l'ajuda caritativa internacional Aid to the Church in Need ha informat que milers de refugiats estan situats entre les forces jihadistes de l'Estat Islàmic (ISIS), que ocupa Mossul i un terç de l'Iraq, i els controls de seguretat a la frontera de Kurdistan. Més de 1.500 famílies cristianes han fugit de Mossul aquests últims dies. 

Famílies d'iraquians que van fugir dels recents combats
prop de la ciutat de Mossul, es preparen per dormir a terra
en el seu intent d'entrar en un campament de desplaçats
temporals però són bloquejats per soldats kurdsel 3 de juliol
a Khazair, l'Iraq. Spencer Platt / Getty Images

Famílies d'iraquians que van fugir dels recents combats prop de la ciutat de Mossul, es preparen per dormir a terra en el seu intent d'entrar en un campament de desplaçats temporals, però són bloquejats per soldats kurds el 3 de juliol a Khazair, l'IraqSpencer Platt / Getty Images 

"Estan atrapats enmig d'una zona de foc", va dir el pare Félix Shabi un bisbe de la Chaldean Catholic Diocese of St. Peter the Apostle i natural de Mossul, que supervisa la Missió de la Sagrada Família i l'Església Abraham Mar a Phoenix. Va dir que la seva parròquia està profundament afligida pel sofriment de l'Esglèsia a la seva terra. Molts feligresos tenen amics o familiars atrapats en l'èxode de Mossul. 

"Els ho han robat tot - els cotxes, l'or, els passaports - pel que es pregunten com serà possible anar a qualsevol país veí com Turquia o Jordània", va dir. "No seran capaços sense aquests passaports." 

L'èxode és l'últim episodi de la tràgica història dels cristians a l'Iraq, la població dels quals ha caigut en picat des de la invasió dels EUA al 2003. La població abans de la guerra de més d'un milió ha passat a l'últim recompte oficial a 450.000. Si Mossul tenia 60.000 cristians abans de la invasió dels EUA; el nombre havia disminuït a menys de 35.000 abans que ISIS es fes càrrec de la ciutat. 

ISIS va advertir als cristians iraquians que tenien 24 hores, o fins al migdia el 19 de juliol, per a convertir-se a l'Islam, pagar l'impost de trituració conegut com jizya o sortir de Mossul amb res més que la roba que portaven posada. En cas contrari, s'enfrontarien a l'execució immediata. Els militars van marcar les llars cristianes per la confiscació amb la lletra "N" en àrab, que significa "Natzarè." Les cases dels musulmans xiïtes van ser marcats amb la "R" que signinfica "rebuig". 

Els cristians obligats a fugir van perdre tots els béns, qualsevol document d'identitat i han de buscar refugi en altres països. Aquells que realitzen el viatge s'han vist obligats a caminar entre el 40 i 80 milles, depenent de la ruta, per arribar Kurdistan, que és terra segura. 

Atrapats a la Frontera 

Les forces de seguretat kurdes coneguts com els peshmerga han mantingut la seva regió autònoma a l'Iraq fora de perill de les forces de ISIS, però la seva diligència en la prevenció de terroristes d'ISIS ha deixat al molts nous refugiats encallats a la frontera durant dies. "Han d'esperar fins que algú vingui des de dins del Kurdistan amb altres cristians que els coneguin, o els identifiquin,per la llengua (parlen arameu) o per algun familiar", va dir el pare Félix. "Només llavors els accepten al Kurdistan." 

Cinc famílies assíries massa fràgils per fer el viatge i massa pobres per pagar la jizya van haver de convertir-se a l'Islam, segons diu The New York Times. "Ho van fer per mantenir-se amb vida," va afirmar Younadim Kanna al Times. Els militars també han tallat el subministrament d'aigua des del riu Tigris, obligant a la ciutat kurda de Qaraqosh, un lloc on molts cristians i xiïtes s'han refugiat a trobar recursos alternatius. 

Pitjor que Genghis Khan 

ISIS (Estat Islàmic de l'Iraq i Síria), ha començat a fer valer la seva interpretació radical de la xaria (llei islàmica) a través de les seves possessions territorials a Síria i l'Iraq. El Patriarca Louis Sako Rafael va denunciar ISIS com molt pitjor que els invasors mongols al país durant el període medieval. "Això no ha passat mai abans a la història cristiana o islàmica. Ni tan sols Genghis Khan o Hulagu [el destructor mongol de Bagdad en 1258] no van fer això ", ha dit, segons Reuters, en un servei religiós a Bagdad, on 200 musulmans es van unir en solidaritat. "No tenen cap problema amb la crucifixió, i ho han fet", va dir. 

"En poques paraules, tot és cert: segresten, hi ha crucifixions, decapitacions, pallisses i conversions forçades", va dir. L'administració del president Barack Obama ha negat les peticions d'al-Maliki per al suport aeri per fer retrocedir els militants d'ISIS fins que un govern d'unitat s'ocupi de les queixes de les minories. 

Un món en silenci, s'ho mira

Mentre que l'Estat Islàmic esborra la presència cristiana de l'Iraq, el món tot just ha començat a trencar el seu silenci. El Secretari General de l'ONU Ban Ki-moon va destacar els atacs sistemàtics contra els cristians com un possible "crim contra la humanitat." El Consell de Seguretat de l'ONU dilluns va "denunciar la persecució dels cristians i altres minories al nord de l'Iraq." El Departament d'Estat dels EUA va condemnar els atacs "en els termes més enèrgics possibles", i va dir que el grup islàmic "no és només una amenaça per a l'estabilitat de l'Iraq, sinó una amenaça per a tota la regió."

per Peter S. Jesserer, 24.07.2014

Font Original

Read more »

Jaume I el Conqueridor

El 27 de juliol de 1276 va morir Jaume I, comte de Barcelona, rei d'Aragó, Mallorca i València, comte d'Urgell i senyor d eMontpeller. Els carlistes de Catalunya volem recordar el que va ser un dels nostres reis sovint anomenat creador dels Països Catalans.

 Jaume I va néixer a Montpeller, el 1208. La llegenda el fa engendrat gràcies a un estratagema de la seva mare, Maria de Montpeller, la qual, davant el rebuig del monarca, va substituir subreptíciament una amistançada del rei Pere el Catòlic en el llit reial. Finalment la Corona d’Aragó tindria un hereu i Maria pensava que podria viure més segura tot i el distanciament del seu marit. Així, l’infant Jaume va viure sempre allunyat de la figura paterna, massa preocupada per les glòries militars abans que pels assumptes familiars.

Amb tres anys va ser separat de la mare per ser entregat pel rei Pere al seu enemic Simó de Montfort, el cap de la croada albigesa, com a promès d’una filla seva en una cínica combinació política per aconseguir una sortida diplomàtica al conflicte occità. La mort de Pere el Catòlic a Muret (1213) complicaria el panorama. La Corona d’Aragó es trobava derrotada, sense rei i sense hereu, amb el nen Jaume a Carcassona en mans de Montfort.

El papa Innocenci III, però, va moure’s en favor dels interessos catalanoaragonesos i va ordenar el seu legat Pere de Benevento que portés el nen a Catalunya per lliurar-lo als seus súbdits (1214). Així, mentre que el nen era conduit a Montsó, on els cavallers templers l’educarien fins als nou anys seguint la voluntat materna, la regència va ser encomanada al seu besoncle l’infant Sanç. La minoria d’edat del rei va ser aprofitada per la noblesa, dividida en bandositats que practicaven la indisciplina feudal.

Amb tretze anys, el 1220, Jaume va ser casat amb la infanta Elionor de Castella, matrimoni del qual va néixer el primogènit, Alfons. El 1225, ell i la seva muller van ser segrestats a Alagó i conduits a Saragossa com a presoners dels nobles aragonesos. Una expedició de nobles catalans va alliberar el rei, el qual en arribar a Tortosa va posar fi a la regència. Començava el regnat del Conqueridor. La primera etapa del seu govern va ser dominada per les nombroses revoltes nobiliàries que va sofrir, fins que l’any 1227, després de sufocar una sublevació aragonesa, va poder imposar el poder reial.

Pacificat el territori i sotmesa la noblesa, començava un període caracteritzat per les grans conquestes: Mallorca i València.

Ara bé, la primera incorporació territorial del Conqueridor no seria bèl•lica, sinó amorosa. El 1228, després d’aconseguir la separació canònica amb Elionor de Castella, al•legant vincles de parentiu, Jaume va fixar-se en Aurembiaix d’Urgell, l’hereva del comtat d’Urgell, la qual va accedir a un pacte de concubinatge que posaria l’Urgell en mans de Jaume I si aquesta moria sense descendència, com així va ser.

Aquell mateix 1228 va decidir-se la conquesta de la Mallorca musulmana. L’expedició militar es va organitzar a les Corts catalanes, reunides a Barcelona. Les Corts van atorgar Jaume I el finançament que necessitava (la recaptació de l’impost anomenat bovatge) a canvi de participar en els beneficis de la conquesta mitjançant el repartiment de les terres de l’illa. Així, el mes de setembre de 1229 va salpar des del port de Salou l’estol que ocuparia primer la ciutat de Mallorca després d’un setge de tres mesos, i posteriorment la resta de l’illa. Posteriorment, Menorca va ser sotmesa i va esdevenir tributaria de la Corona d’Aragó (1231) i Eivissa ocupada (1235), completant-se el domini sobre les Illes Balears.

L’illa de Mallorca es va repartir, segons els compromisos establerts, entre el rei i els seus magnats (noblesa, Església, ordres militars i grans mercaders). La ciutat de Mallorca i la zona rural mallorquina es van dividir en dues parts gairebé iguals. L’una va anar a parar a mans del monarca i l’altra es va distribuir entre els magnats catalans, els quals, al seu torn, la van distribuir entre els membres de la seva comitiva i altres repobladors.

Mallorca va repoblar-se, majoritàriament, amb població d’origen català provinent de la Catalunya Vella i les ciutats marítimes. Tanmateix, els musulmans que van sobreviure a la conquesta van ser autoritzats a seguir vivint a l’illa, a conservar bona part dels seus béns i, en teoria, a poder practicar la seva religió. En canvi, els que van oposar resistència van ser reduïts a l’esclavitud. Les illes van ser organitzades com a territori autònom al si de la Corona d’Aragó (Regnum Maioricarum ei insulae adiacentes), amb institucions similars a les catalanes.

Després de l’èxit assolit a Mallorca, Jaume I ho tenia clar: entre Occitània i la reconquesta aquesta darrera sempre seria l’opció prioritària. Per això va fixar un nou objectiu: València, conquesta més llarga i costosa. Abans, però, el 1234, es casaria amb Violant d’Hongria. Malgrat que Jaume mai deixaria de tenir amants, Violant va ser un dels consellers més valuosos del monarca, sobre el qual va exercir una forta influència.

Però tornem a la conquesta. Sembla ser que, inicialment, Jaume I no tenia València entre els seus projectes immediats, però la presa de Morella, l’any 1232, per part de l’aragonès Balasc d’Alagó, va obligar-lo a plantejar-se-la per no cedir la iniciativa a la noblesa aragonesa. Així, el 1232, van iniciar-se les tres llargues campanyes per la conquesta de la taifa de València, que es van perllongar fins el 1245. La reacció del rei davant de la pressió nobiliària es va concretar a la conferència d’Alcanyís, a començaments del 1233, quan es va planificar la conquesta. Així, la presa de Morella va continuar amb la conquesta de Borriana i altres places del nord com Peníscola i Castelló.

A partir de 1236, va desenvolupar-se una segona fase que culminaria amb la conquesta de València (1238) i la plana valenciana fins al riu Xúquer. Per últim, entre 123 i 1245, Jaume I va ocupar els territoris que encara li corresponien (Biar) segons els tractats signats amb Castella. Ara bé, la conquesta de les darreres places valencianes va despertar recels a Castella que veia perillar els seus interessos, i va ser necessària la signatura d’un nou acord, el Tractat d’Almirra, perquè quedessin delimitats els territoris que corresponien a ambdós regnes, fet que va frenar l’expansió cap al sud i cap a l’oest. Així, el darrer impuls reconqueridor de Jaume I va ser la conquesta de Múrcia, repoblada per catalans i lliurada al seu gendre, Alfons X, en compliment dels acords establerts.

València, igual que Mallorca, es va constituir com a regne, tot i que, en aquest cas, federat a la Corona d’Aragó. Un nou regit pels seus propis furs (conjunt de lleis atorgades pel rei o de caràcter consuetudinari) i Corts.

La repoblació valenciana va estar determinada per la permanència d’un important nucli de població d’origen musulmà, superior al cristià en extenses zones de l’interior i del sud del regne. La noblesa aragonesa va repoblar les zones de l’interior, on va impulsar cartes de població inspirades en les lleis aragoneses, favorables al poder senyorial. En canvi, la ciutat de València i les àrees del litoral van ser reservades a la jurisdicció reial i repoblades, majoritàriament, per pobladors d’origen català, i en elles van predominar les petites i mitjanes explotacions. Aquesta dualitat entre un interior dominat per la noblesa aragonesa, i un litoral sota jurisdicció reial provocaria, en el futur, fortes tensions entre els aragonesos i la monarquia pel control del Regne de València.

I mentre la reconquesta peninsular cobria de glòria la figura del Conqueridor, la Provença de la besàvia Dolça desapareixia de les ambicions catalanes. El somni occità havia mort a Muret amb la derrota de Pere el Catòlic i el Conqueridor signaria la seva defunció a Corbeil. Així, a la mort de Ramon Berenguer V sense descendència masculina, la Provença passava a mans franceses mitjançant el matrimoni entre Sant Lluís IX i Margarida de Provença. Amb el Tractat de Corbeil de 1258, la monarquia francesa renunciava als drets que com a hereva de la dinastia carolíngia podia tenir sobre els comtats catalans i, a canvi, Jaume renunciava als drets sobre Occitània. Només restava en mans catalanes, aïllada entre dominis francesos, la ciutat de Montpeller, bressol del Conqueridor. Podem considerar aquest document com la declaració legal de la independència de Catalunya, iniciada, de fet, 273 anys abans.

Els darrers anys de vida del Conqueridor no van ser plàcids. Va fracassar en el seu intent de promoure una croada a Terra Santa; va tenir problemes amb el primogènit Pere, gelós del favor reial que havia guanyat Ferran Sanxes, el seu germà bastard; va haver de fer front a noves revoltes nobiliàries tant a Catalunya com a Aragó; va enfrontar-se amb els intents d’insurrecció dels sarraïns valencians; va fracassar en l’intent d’integrar el regne de Navarra a la Corona d’Aragó… Mai va poder gaudir del descans per refugiar-se en el record i la memòria de les seves gestes.

El 27 de juliol de 1276, amb seixanta-set anys, va emmalaltir i va morir en el palau reial de València. Les seves despulles mortals van ser traslladades a Poblet. En el seu testament, Jaume I va dividir els seus regnes entre els seus fills, Pere i Jaume. A Pere, el primogènit, va atorgar-li Catalunya, Aragó i València, mentre que a Jaume li cedia Mallorca, els comtats de Cerdanya i Rosselló i Montpeller. D’aquesta manera es dividien els patrimonis de la Corona d’Aragó i s’iniciava una breu dinastia mallorquina.

Sàpiens

Read more »

Carles Hug: “L’objectiu no era succeir Franco, sinó oferir una alternativa deslligada del continuisme”

El pretendent carlí Carles Hug amb la seva família

El 22 de juliol del 1969, el general Franco va nomenar l'actual rei d'Espanya, Joan Carles I, el seu successor. Però el dictador no havia tingut un únic candidat per a triar: Joan Carles de Borbó i Borbó va haver de competir amb Carles Hug de Borbó-Parma, el pretendent carlí al tron espanyol. Un pretendent que defensava un Estat espanyol federal i vinculat a Europa i que Franco, finalment, va rebutjar.

L’any 1936, el carlisme va donar suport a l’aixecament franquista. Com van evolucionar les relacions amb el règim?

La primera topada sorgeix ja el desembre del 1936 en ser exiliat per Franco el delegat del meu pare, Manuel Fal Conde, a Portugal. Quan s’imposarà la unificació del Partit Carlí amb la Falange, l’abril del 1937, es consumarà la ruptura, culminada per l’expulsió d’Espanya del meu pare el maig del mateix any mentre visitava els requetès del front. Altres caps carlins van córrer la mateixa sort i d’altres foren empresonats. Des d’aquest moment, Franco perseguirà totes les organitzacions polítiques amb una mínima independència i evitarà qualsevol expressió política del carlisme. Fins i tot rebutjarà ajudar el meu pare quan es detingut pels nazis en plena Segona Guerra Mundial.

El 1957 vostè es presenta oficialment en un acte a Montejurra. Quin era el seu objectiu, demostrar una iniciativa social i política davant del franquisme o l’acostament de la dinastia al seu poble?

SAR Carles Hug

El meu pare ens educà en els principis de responsabilitat política i dinàstica i això em motivà a presentar-me en la trobada anual de Montejurra, el gran pelegrinatge carlí dels cinquanta, a fi de donar, a tots els que lluitaven dins del carlisme contra el franquisme des de feia ja vint anys, el testimoni del contacte personal del carlisme amb la dinastia. Alguns podran pensar que aquest fet no era gran cosa, però crec que va servir per a obrir les esperances a unes generacions joves que es desesperaven amb la paràlisi política que se’ls imposava. Curiosament, aquesta meva presentació, seguida d’una expulsió immediata, va facilitar un cert diàleg amb Franco que es va lligar amb altres diàlegs i expulsions, fet que confirma una vegada més l’adagi que val més un mal diàleg que una bona guerra. 

Com va trobar el moviment carlí?

El carlisme havia estat vençut en les tres guerres civils del segle XIX. Paradoxalment, a la guerra civil del 1936–39 també era un dels vençuts, tot i ser en el camp dels vencedors. A continuació, se’l relegà a la il·legalitat. Fins i tot havent mort ja el dictador, el Partit Carlí només fou legalitzat un cop ja fetes les primeres eleccions democràtiques, situació que l’impedí de marcar un terreny propi, ja que quan fou autoritzat tots el terrenys estaven ja ocupats. Tanmateix, el carlisme ha continuat lluitant perquè, almenys a Espanya, es pot perdre una batalla, però no es pot renunciar al combat. És aquest potser el punt de vista de la dignitat, però també el d’un poble que després de tant anys de lluita vol donar testimoni del que pensa i desitja. 

Durant els darrers anys del franquisme, quin va ser el paper dels carlins?

Vam organitzar contactes de tots els partits polítics que havien estat enfrontats entre ells abans i durant la guerra civil. És evident que bastants dels ideals de carlisme són compartits, en algun grau, per la societat actual, que posa l’accent en les llibertats d’auto organització, de descentralització. I això té avui una importància extraordinària a tot Europa. 

Quines possibilitats veia en la seva designació com a successor de Franco?

Les possibilitat eren nul·les. L’objectiu no era succeir Franco, sinó obrir i oferir a la societat espanyola una alternativa de futur que no lligués amb un continuisme inacceptable. 

Quin és el camí que va del tradicionalisme al seu socialisme autogestionari?

El tradicionalisme carlí és autogestionari en política des dels seus primers passos el 1833. El primer crit del carlisme fou “rei i Furs!”. Es palesava així la llibertat constitucional i constituent dels pobles. 

Pensa que la corona actual podria assumir uns postulats semblants als del carlisme i afavorir una reforma estatal cap a un federalisme plurinacional?

Naturalment, la possibilitat no es pot excloure mai. Això ja succeeix a Europa i no trigarà a presentar-se aquesta exigència globalment.

Font: Sàpiens

Read more »

Tradicionalisme i integrisme pseudo-carlista

Creiem necesari escriure un article clarificador davant la gran confusió existent sobre el Carlisme actual, ja que hi ha dos grups que discuteixen al PC el seu caràcter de continuador del moviment carlista; són el partit CTC (Comunió Tradicionalista Carlista) i el grupuscle addicte a Sixte de Borbó que usurpa el nom de "Comunió Tradicionalista".

Sense ficar-nos en debats ideològics vegem d'on procedim nosaltres i d'on vénen aquests "tradicionalistes".

Des del segle XIX el Carlisme sempre va comptar amb una estructura organitzativa permanent tot i les mil i una persecucions i la il·legalitat soferta durant els períodes dictatorials. 
Aquesta organització va anar canviant de nom al llarg de la història; primer va ser Partit Carlista; després de 1909, quan Jaume III succeeix al seu pare Carles VII al capdavant del Carlisme, pasa a anomenar-se Partit Jaimista; que al 1932, mort ja Jaume III, les dretes integristes i praderistes (mal anomenades mellistes) s'integren al Carlisme, i passen a anomenar-se Comunió Tradicionalista (CT). Aquesta organització (excepte un grup de cacics traïdors que en la dècada de 1950 acabarien reconeixent al senyor Joan de Borbó com a Rei) rebutja frontalment el 1937 el Decret d'Unificació del general Franco, i des d'aquest mateix moment passa a la il·legalitat (perdent totes les seves propietats que van ser expropiades pel partit únic franquista), i sent durament perseguit per la dictadura franquista. 

Aquesta organització (que entre 1936 i 1975 va estar liderada per Xavier de Borbó Parma) durant les dècades següents va mantenir en la clandestinitat les seves estructures i després d'una renovació ideològica que durà tota la dècada dels 1960, al Congrés de 1971 canvià el seu nom oficial, abandonant "Comunió Tradicionalista" i tornant a l'original de "Partit Carlista". I aquesta organització és l'actual Partit Carlista, continuador directe del Partit Carlista del segle XIX.

Durant la Transició el nom de "Comunió Tradicionalista" va ser disputat pels grups fundadors de l'actual CTC i grups ultradretans vinculats a la Zarzuela.

La CTC és un partit fundat el 1986 com a fusió de grups dretans esqueixats del PC, que van rebutjar frontalment una modernització ideològica i es van estancar en posicions ultraconservadores. A la CTC també van entrar gents procedents de l'extrema dreta. I la CTC és tan "carlista" que per a ells la Dinastia Legitima s'extingeix el 1936, després d'això (segons ells) el Carlisme es desintegra, i es torna a reconstituir el 1986. No reconeixen com a Rei a Xavier, sinó que diuen que va ser un pretendent més de les faccions en què es va dividir el Carlisme després de 1936 (si fossin honrats no dirien això, ja que amb l'excepció dels traïdors que es van passar a Franco i a Don Juan, Xavier I va ser reconegut com a Rei tant per la CT històrica com per la gran majoria dels components de les dues escissions que aquesta organització va tenir en la dècada de 1940).

I respecte al grup addicte a Sixte de Borbó, estigué format per expulsats de la CTC i per gent procedent de la més negra extrema dreta (per exemple el franquista MCE). Aquest grup que va aparèixer "misteriosament" el 2001 (i que rebutja el Concili Vaticà II i està vinculat al moviment religiós ultraintegrista de Lefevre, el qual està expulsat de l'Església Catòlica) ens recorda als grups pseudocarlistas que van organitzar i finançar els serveis secrets franquistes per confondre l'opinió pública i fer creure que el Carlisme estava amb Franco. 
De fet l'últim d'aquests grups també va estar liderat per Sixte de Borbó, i acompanyat de militants d'organitzacions com Fuerza Nueva i els Guerrillers de Cristo Rey, i de terroristes argentins i italians, va cometre una tràgicament famosa acció terrorista al Montejurra de 1976. Sobre la sinceritat "carlista" de Sixte de Borbó la millor prova la donen els historials dels tres personatges que el va designar com els seus representants en la dècada de 1970: José María d'Oriol, José Luis Zamanillo i Juan Sáenz-Díez.

José Maria de Oriol

José María de Oriol: Monàrquic liberal alfonsí que ingressa en el Carlisme amb l'arribada de la II República. El 1937 acceptà el Decret d'Unificació i es passà al Franquisme, sent expulsat del Carlisme per Xavier I. Durant la dictadura franquista va consolidar la seva fortuna personal i va reconèixer com a rei al senyor Juan de Borbó.

José Luis Zamanillo

José Luis Zamanillo: Integrista, militant del nocedalista Partit Catòlic Monàrquic, i que s'integra en el Carlisme durant la II República. No acceptà el Decret d'Unificació i va mantenir la seva militància en el Carlisme, però sense significar-se en la lluita antifranquista. A partir de 1955, juntament amb Valiente propicià un acostament del Carlisme al Govern (l'anomenada "política d'intervenció"), la qual cosa li va valer obtenir càrrecs en el règim franquista, i quan aquests càrrecs es van anar tornant contradictoris amb la seva militància carlista, va preferir els càrrecs, sent expulsat del Carlisme el 1962. Zamanillo va ser nomenat procurador a les Corts franquistes i el 1968 va reconèixer com a rei a D. Juan Carlos de Borbó.

Juan Sáenz-Díez

Juan Sáenz-Díez: Com a membre de l'equip de Valiente i Zamanillo va ser dirigent del Carlisme a finals de la dècada de 1950 i principis de la dècada de 1960. Es va separar del Carlisme a inicis de la dècada de 1970. Més tard va ser nomenat per Sixte com el seu delegat per reconstruir la "autèntica Comunió Tradicionalista", dins de la qual segons ell, cabien perfectament els monàrquics ultradretans de la Zarzuela, per ser aquesta, la "Monarquia del 18 de juliol" franquista i suposadament inspirada en el pensament tradicionalista.

Read more »

25 de juliol, Festes de Sant Jaume

Moltes poblacions catalanes celebren la seva festa major d'estiu pels volts del 25 de juliol, diada de sant Jaume. 

Jaume fou un dels Dotze Apòstols de Jesús de Natzaret i segons la veu popular va predicar al nostre país. 

Iconogràficament, sant Jaume ha estat representat en primer lloc com un pelegrí, en sintonia amb una de les seves condicions, la de caminant, i en segon lloc com un soldat armat amb una espasa i cavalcant damunt un cavall blanc, amb un bon grapat de persones als seus peus, una representació que fa honor a la llegenda segons la qual el sant es va aparèixer per ajudar a l’exèrcit cristià de Ramir I de Lleó, l’any 844, en la seva lluita contra els sarraïns.

Diverses poblacions catalanes celebren la seva festa major d’estiu pels volts de la onomàstica de Sant Jaume, el 25 de juliol. Moltes d’elles tenen l’estructura i els actes característics de qualsevol festa major tot i que n’hi ha algunes que presenten peculiartitats. Moltes poblacions celebren aquestes festes amb jocs amb animals vius (bous embolats, capllaçats, correbous, etc). En d’altres indrets, en canvi, durant la festa major treuen a passejar i juguen amb animals de cartró pedra o polièster.

Sant Carles de la Ràpita (el Montsià)

Les festes majors a Sant Carles de la Ràpita duren 10 dies i són unes de les més complertes de les Terres de l’Ebre. Les festes es caracteritzen per incloure, a més a més dels actes clàssics de tota festa major, totes les modalitats dels jocs amb bous, un bon grapat d'àpats populars i gratuïts, la sortida de les carrosses guarnides i una festa marítima.

Xerta (el Baix Ebre)

Per celebrar la festa major d'estiu, els habitants de Xerta prenen cada any els carrers per fer tot tipus de jocs amb bous, una pràctica que també realitzen en el marc de la festa major de Sant Martí. Es tracta d'una tradició mil·lenària, tan pol·lèmica entre els grups ecologistes com arrelada en algunes poblacions del sud de Catalunya i a les terres valencianes.

 

Sant Vicenç dels Horts (el Baix Llobregat)

Cada penúltim cap de setmana de juliol, Sant Vicenç dels Horts celebra la seva festa major d’estiu amb el Mamut Venux, una espectacular peça del bestiari de foc que té el seu origen en les importants restes prehistòriques que es van trobar a la vila.

 

Begues (el Baix Llobregat)

Begues celebra la seva festa major pels volts del 25 de juliol, diada de Sant Jaume, amb la presència de la Cuca Fera, un tipus de bèstia de la fauna fantàstica catalana molt present en les festes d'aquest moment de l'any i de la que el municipi en té l'exemplar més gran i antic de Catalunya.

 

Vilaür (l'Alt Empordà)

Els habitants de Vilaür han construït el seu propi model de festa major d'estiu combinant elements d'altres latituds, com el ball de diables i els castells, amb els propis de les terres gironines, com les ballades de sardanes i les cantades d'havaneres.

Festes de Sant Jaume a Alcúdia (Mallorca) - Sant Jaume és el patró d'Alcúdia. Les festes s'allarguen durant una setmana i durant aquests dies es duen a terme un bon grapat d'actes per triar: concerts de música, verbenes, teatre, exposicions, a més de les celebracions religioses centrades bàsicament en l'Ofici Major del dia de Sant Jaume, a la parròquia. 

Festa Major i Mostra de l'Auberge a Benissanet (la Ribera d'Ebre) - es celebra per Sant Jaume, amb moltíssimes activitats, com tirada de birles, ball de la jota de Benissanet, missa, concurs d’Aufàbigues, ritus de sant Cristòfol, etc. Inclou la Mostra de l'Auberge, una fira que mostra les més de cinquanta varietats de préssecs i nectarines que es conreen al municipi. A Benissanet, el 90% de les terres de cultiu es dediquen a conrear fruita, especialment auberges. La Mostra de l'Auberge té dues vessants diferenciades. Per una banda s'ofereixen dues xerrades tècniques adreçades als productors i per una altra es programa tot d'actes festius, com els concursos de postres i de centres de taula fets amb auberges, les exposicions i les activitats infantils i d'animació.

Festa Major de Sant Jaume d'Enveja (el Baix Ebre) 

Festa major a Sant Jaume dels Domenys (el Baix Penedès) - la Festa Major se celebra per Sant Jaume, el 25 de juliol. Els actes més destacats són el Gran Premi Ciclista Baix Penedès, el Correfoc de Ball de Diables de Sant Jaume, originari de l'any 1985 i el castell de focs artificials.

Festa major de Nalec (l'Urgell) - es celebra pels volts del 25 de juliol, Sant Jaume, i compta amb el peculiar Ball de les Forques, recuperat l'any 1982. 

Festa major de Salt (el Gironès) - comença el dilluns abans de Sant Jaume amb la cercavila del pregó i el pregó (des de 1983). La vigília a la nit Ball de Festa Major. El dia 25 de juliol ofici solemne cantat i moltes activitats (havaneres, concerts, representacions de teatre, etc) fins el cap de setmana més proper. Des de 1964 aproximadament, concurs de colles sardanistes. Des de 1979, marxa popular. El darrer dia, "feixina": berenar de germanor a les deveses del Ter i castell de focs artificials (des de 1982). 

Festa major a Sant Pol de Mar (Maresme) - la festa major de Sant Pol de Mar es celebra cada any pels volts de la diada de Sant Jaume, el 25 de juliol amb quatre dies de festa amb nombrosos actes culturals. Destaca el ball de les Almorratxes. Diumenge té lloc un dels esdeveniments més coneguts de la festa major: la Fira de Sant Jaume, que ocupa el carrer nou de Sant Pol amb tot tipus d'artesanies. 

Festa major de Sant Jaume a Les Planes d'Hostoles (la Garrotxa) - festa major, amb la recollida de carbassons i vi pels diferents carrers del poble amb els grallers del Jonc, espectacles infantils, concursos esportius, concurs social de pesca, sardanes, havaneres, etc 

Festa Major de Bràfim (l'Alt Camp) - Sant Jaume és el patró de Bràfim. Durant diversos dies hi ha actes per a tots els gustos: ball, tir al plat, cursa ciclista, teatre, cinema a la fresca, havaneres i degustació de rom cremat, correfoc, i com cada any el dissabte ball d'Orquestra fins que surt el sol. 

Caminada nocturna - recorregut nocturn de 12 quilòmetres per les muntanyes que envolten Sant Vicenç dels Horts, en el marc de la Festa Major del municipi.

Sant Jaume. Festa dels canterers de Traiguera - el moment culminant de la vida social dels canterers de Traiguera era la festa de Sant Jaume. 

Festa Major de Sant Jaume a Masriudoms (el Baix Camp) - festa en un petit poble de 150 habitants situat a peu de carretera entre L'Hospitalet de l'Infant i Vandellòs. Amb balls, xaranga d'aigua nocturna, teatre, revista i... diversió a dojo. 

Festa Major a Sant Miquel de Balenyà (Aj. el Brull, Osona) - festa en honor a Sant Jaume, al voltant de l'església pagesa que hi ha al municipi del Brull. Amb disco mòbil, concurs de dibuix i pintura, concert i gran Ball de Festa Major. Diumenge al matí el tradicional esmorzar del tir al plat al Pla de les Basseroles i campionat d'aquest esport. El dia gran de la Festa Major, dia 25, diada de Sant Jaume, havaneres i el cremat davant de l'Església. 

Festa major d'Avinyonet de Puigventós (l'Alt Empordà) - el cap de setmana més proper al 25 de juliol. Dijous, Vetllada de Poesia (des del 2000), un recital qua compta amb la participació dels poetes locals i comarcals. Divendres, Festa de la Cervesa (des del 2002), un concert organitzat pels joves del poble. Dissabte, ball amb música d'orquestra. Diumenge, missa en honor al sant, animació infantil, sardanes i ball de fi de festa.

Festa Major de Miami Platja, Aj. Montroig del Camp (el Baix Camp) - en honor a Sant Jaume. Amb elecció de Miss Miami-Platja/Miss Turisme, balls d'orquestra, vaquetes, animació infantil, festa de l'escuma, teatre, demostració de cavalls, entre d'altres. 

Festa major de l'Espolla (l'Alt Empordà) - Festa Major de Sant Jaume, que es celebra el cap de setmana més proper al 25 de juliol. Divendres, Concurs de Dibuix infantil. Dissabte, ball d'orquestra. Diumenge, solemne ofici en honor al sant, sardanes, competicions esportives, etc 

Festes de Sant Jaume a Sant Francesc (Formentera) - tenen com a protagonistes a la música, amb concerts a la plaça de Sant Francesc i a l'Església de Sant Francesc. També es fan regates i Festa Flower Power a la plaça. La vigília Berenada popular i Missa a la Creu del Pare Palau, una cantada pagesa al Club de Jubilats de Sant Francesc i una representació teatral. El dia de Sant Jaume, com és tradició, hi ha missa al migdia i ball pagès a les 21:00 h. La festa finalitza amb focs artificials i ball d'orquestra. 

Festes patronals d'Ondara (la Marina Alta) - és la gran festa popular del poble. Les organitza l’Ajuntament d’Ondara amb la col·laboració de una comissió local composada per Penyes i Quintades. Els actes principals són les entrades de bous i vaquetes a la plaça (des del Carrer Major fins la plaça de bous), després es solten vaquetes en la plaça pel disfrute dels assistents. La festa és completa amb els balls, vetllades, actuacions musicals nocturnes amb molta participació de la gent i un completéssim programa d’activitats populars. 

Festa major de Queralbs (el Ripollès) - es celebra per Sant Jaume, patró del poble. Amb un variat programa d'activitats per petits, grans i mitjans. Des de les propostes més clàssiques i tradicionals: la missa, les sardanes i els balls. El 25, missa cantada i sardanes al matí i a la tarda. 

Festa major de Portbou (l'Alt Empordà) - el cap de setmana amés proper al 25 de juliol, dia de Sant Jaume. 

Festa major de Sant Jaume a Tivissa (la Ribera d'Ebre) - es celebra per Sant Jaume, el dia 25 de juliol, i dies successius. La festa comença amb el ja tradicional prego de festes, que cada any realitza un pregoner diferent, i la inauguració de diverses exposicions, que es poden visitar durant els dies de festa. La dansa de Tivissa, ha estat recuperada fa uns anys i es ballava per la festa de la vuitada, celebrada desprès del dia de corpus, on cada dia, un dels sis barris de Tivissa, feia la seva festa. La dansa, consisteix en un recorregut per molts carrers de Tivissa, passant per tots els barris. També es fa una cursa a peu, els balls de nit, i el correfoc amb una gran quantitat de foc que s'hi llança, fan que el recorregut estigui ple de sorpreses i de gresca. 

Festes de Sant Jaume a Petrés (el Camp de Morvedre) - en Sant Jaume, titular de l'església i patró de Petrés, s'inicien les festes del poble que acabaran a finals d'agost amb la festa del Xiquet de la Boleta. La setmana del 25 de juliol, Petrés celebra la festa del seu patró, tot i que no és la festa grossa del poble, són tradicional els vols de campanes, la Volta al Terme, la Missa Major i a l'acabada repartiment d'orxata a la plaça i els sopars de faixa amb alguna orquestra. 

Trobada de gegants a Barcelona (el Barcelonès) - després de recuperar a principis del 2009 la figura de la geganta Mercè de Sant Jaume, la seva colla organitza la Trobada de Gegants de Sant Jaume a Barcelona, que compta amb la presència de diverses colles de Barcelona, com ara els Gegants del Pi, del Casc Antic, de Gràcia, del Poble Sec, de Sarrià i de Sant Pere de les Puel·les. Té lloc el dissabte més proper al 25 de juliol, diada de Sant Jaume, a la plaça de Sant Miquel de Barcelona. 

Aplecs:

Aplec a l'ermita de Sant Jaume de Vilamontà a Manlleu (Osona) - aplec en aquesta capella, amb la solemne celabració de l’Eucaristia i esmorzar de germanor i audició de sardanes. organitzat per Parròquia de Sant Pau.

Aplec de Sant Jaume a Tuixent (l'Alt Urgell) - es celebra el diumenge més proper a Sant Jaume. 

Aplec de Sant Jaume de Graell a Oliana (l'Alt Urgell) - aplec que té lloc el diumenge més proper al 25 de juliol a l'ermita de Sant Jaume de Graell.

Aplec de Sant Jaume de Traià a Argentona (el Maresme) - recuperat l'any 2004 després de 50 anys sense celebrar-se, l'aplec a l'emrita de Sant Jaume de Traià es celebra el diumenge de Sant Jaume, amb esmorzar popular a base de pa amb tomàquet i embotit, truites i vi a càrrec de l’organització. L’Aplec acabarà amb el Concert i Ball popular. 

Festa de Sant Jaume a Formentera - als pobles de Formentera l'autèntica festa de l'estiu era Sant Jaume. A pagès, la festa s'escau "havent acabat d'aixecar les eres", en el moment d'haver acabat la recollida de la collita. Molts eivissencs es desplacen aquest dia o el cap de setmana més proper, fins a Formentera per veure els seus familiars. A Sant Francesc hi ha cantada pagesa.

Read more »

L'ermita de Sant Jaume (Montserrat)

L’ermita de Sant Jaume, orientada a migdia, pertany a la regió de Tebas. Es troba al peu del cim de la Gorra Marinera, al camí del Pla de les Taràntules, molt a prop de l’estació superior del funicular de Sant Joan. Va ser construïda al voltant d’una cova natural que bé podria haver estat un habitacle d’anacoretes. Es divisa des de la plaça del Monestir, per la qual cosa cridava l’atenció dels pelegrins. Ubicada en una situació privilegiada té unes vistes excel·lents, de fet es poden veure totes les altres ermites exceptuant la de Santa Magdalena. Va ser destruïda l’any 1812 per l’exèrcit francès.

Estat actual

Es conserven restes consolidades de l’antiga ermita però no es troben en un bon estat de conservació. Les ruïnes són disperses per la vessant de la muntanya i les rodalies de l’antic edifici. Tot i això, es poden visitar restes de balma, dels murs de pedra, de les dues cisternes d’aigua per a l’aprovisionament, d’un canal d’aigua en roca i de terrasses. Entre les restes d’aquesta ermita cal destacar la presència de ceràmiques escampades als peus de les ruïnes i a mitja muntanya. Per la seva privilegiada ubicació compta amb una bona panoràmica.

Com arribar-hi

Per accedir a l’ermita de Sant Jaume hi ha un camí que es diferencia en dos trams. El primer tram presenta un accés molt còmode però el segon és més complicat i requereix una certa preparació. Hi ha part del camí que són graons esculpits a la roca que encara es poden reconèixer.

Mapa:

Coordenades UTM: 402.495 4.604.997

Read more »

Xavier I

Avui 22 de juliol de 2014 fa 70 anys que el nostre rei Xavier I, fou detingut pels nazis per liderar una columna de la resistència francesa.

Read more »

Els principis del federalisme carlista

El Carlisme, des del seu naixement el 1833, ha proclamat amb pertinaç insistència la seva idea de retornar els furs, llibertats, franquícies i privilegis als diferents pobles que constitueixen les Espanyes però, naturalment, actualitzant-ja que una cosa que era útil en el segle XVII possiblement per fer-ho útil en el XIX, com més al XX, caldria una transformació gairebé total.

El Federalisme no és ni més ni menys que l'Autogestió territorial, una de les parts en què se subdivideix l'Autogestió Global. Ja sabem que les altres dues parts són: l'autogestió socioeconòmica i l'autogestió política.

El Carlisme, sense renunciar a res, es troba avui al capdavant de les forces polítiques que veuen en el Federalisme la solució a algun dels problemes actuals de les nostres Pàtries (LES ESPANYES), propugnant com a requisit indispensable per a la construcció d'aquest sistema federal, que es compleixin sis principis fonamentals i indispensables a través d'un PACTE ENTRE IGUALS de les diferents Comunitats, Regions o Nacionalitats que així ho desitgin.

Aquests principis fonamentals són els següents:

1r) Principi de Llibertat i Igualtat, que fa referència a la llibertat que han de tenir les comunitats, Regions o Nacionalitats per triar el seu futur (autodeterminació) i a la Igualtat d'oportunitats per resoldre els seus propis problemes. Aquesta llibertat d'origen que tenen els pobles mai pot ser coartada per condicionaments històrics, econòmics, polítics, ètnics, etc.

2n) Principi de personalitat social i política.; Que és implícit amb l'anterior principi ja que, només en reconèixer la personalitat social i política de cadascuna de les diferents Comunitats, Regions o Nacionalitats, es pot parlar de la igualtat d'oportunitats i de les lleis internes o Constitucions pròpies, que s'han de donar independentment, les diferents parts que es volen federar, sense intervenció aliena alguna.

3r) Principi de subsidiarietat; Aquest principi representa la llibertat de cada comunitat, Regió o Nacionalitat, que s'estigui integrant en una altra comunitat Superior, per resoldre els seus propis assumptes sense cap ingerència per part del nivell superior, més o menys immediat.

4t) Principi de Solidaritat, que fa referència a la solidaritat lliure i voluntària que pacten les diferents Comunitats, Regions o Nacionalitats. Sense haver realitzat aquest pacte (repetim, lliure i voluntari), ens trobaríem dins del marc d'un sistema egocèntric propi només del sistema liberal-capitalista, que es nega a qualsevol sacrifici (veritable solidaritat).

5è) Principi d'autoritat democràtica Pactada; Per aquest principi es crea una autoritat nova a nivell superior, pactada i comú a totes les comunitats que es federin, que tindria per objecte principal la resolució dels problemes que no es resolguin en els nivells inferiors, principalment per interessar a dues o més comunitats , Regions o Nacionalitats.

6è) Principi de la creació d'un Estat (federació) o Associació d'Estats (confederació), que no és més que la representació de la sobirania nacional. Així, el Poder federal naixent, seria com l'expressió de la Societat, com una comunitat de comunitats.

Aquests principis no són només aplicables entre Comunitats, Regions i Nacionalitats, sinó que també s'han de tenir molt en compte en les relacions entre els diferents barris d'una mateixa ciutat, entre els municipis d'una mateixa comarca i entre Comarques d'una mateixa comunitat i, naturalment, entre cadascuna d'aquestes i el màxim ens d'aquesta mateixa Regió o Nacionalitat.

El Carlisme no concep la proclamació d'un sistema federal, creat de dalt a baix, per disposicions emanades de les més altes autoritats de l'Estat, per acords presos per un Parlament en què no participi el poble per diferents vies, o per qualsevol potència estrangera qual es crea el Déu necessari en aquest moment. El Carlisme concep el Federalisme com la suma de les voluntats LLIURES I SOBIRANES de les diferents comunitats, Regions o Nacionalitats que després d'un procés d'Autodeterminació decideixin confederar i lliurement pactin aquesta Unió Confederal.

La lliure decisió de confederar, no pot ser, per romandre totes les Comunitats, Regions o Nacionalitats immutables dins del Pacte, per sempre, sinó que cada determinat temps ha de ser renovat per referèndum, perquè pot ser que el que van aprovar els pares en el seu dia , no ho vulguin ara per a si els fills o els néts.

Nosaltres, els carlistes, sempre hem apostat per una Espanya Federal o Confederal, com a successora de la tradicional Espanya Foral, ja que, aquest sistema, recull en el seu si totes les essències dels pobles que formen la gran realitat de les Espanyes.

Les diferents comunitats, Regions o Nacionalitats han de redactar les seves pròpies constitucions internes, basades (que no copiades) dels furs dels antics Regnes i Principats.

El carlisme mai va admetre l'uniformisme constitucional del liberalisme, violador de les diferents constitucions històriques dels pobles de les Espanyes (els Furs) i el que mai admetrà és la descentralització administrativa (avui denominada Autonomia), perquè el que avui anomenem «l'Espanya de les autonomies »és una falsa simulació de la veritable tradició històrica espanyola.

Per això, sortint al pas dels «autonomistes» per excel·lència que, en la seva ignorància, fins i tot diuen que el que ens va ser arrabassat per les armes, «ho hem recuperat amb escreix per mitjà dels estatuts d'autonomia»; els direm que ferir, menysprear o desconèixer les antigues Constitucions internes dels pobles (els Furs), és voler destruir les llibertats a què tenen dret els pobles que configuren aquest país de països anomenat Espanya.

Read more »

Franco va voler esborrar el carlisme de la faç de la terra

El periodista i historiador navarrès Manuel Martorell, autor de "Retorno a la lealtad" ha investigat un moment poc conegut de la història del carlisme, els anys 40 i 50, quan aquest moviment polític es va oposar al franquisme i es va postular com a alternativa al règim 

Manuel Martorell presentant el seu llibre

Manuel Martorell Pérez (Elizondo, 1953) és un periodista que col·labora, entre altres mitjans, amb Diari de Navarra. Però també és un historiador que durant deu anys ha investigat el carlisme en els anys 40 i 50. "Vaig començar a treballar en una revista anomenada Montejurra que va iniciar el meu pare. Però hi havia tanta informació que el que anava a ser una tesi de periodisme va acabar sent d'història". 

Enriquida per informes policials i testimonis directes, la tesi va ser premiada per la Fundació Luis Hernando de Larramendi, que ha publicat la primera part de la investigació (fins a mitjans dels anys 50) sota el títol "Retorno a la lealtad", El desafiament carlista al franquisme (Actes Editorial, 26 euros). Ahir es va presentar a Pamplona. 

Llibres com el seu i Requetés, de Larraz i Serra-Sesúmaga semblen reivindicar el carlisme. 

El carlisme és un tema recurrent. És un moviment polític molt complex, de longevitat impressionant, el partit polític més antic d'Europa. Però no es tracta que el carlisme estigui de moda, sinó que una part de la seva història, la de la Guerra Civil i el franquisme, no havia estat explicada. Només coneixíem la història oficial, des del punt de vista franquista. Però un gran sector del carlisme no va acceptar el decret d'unificació (el que els va fusionar amb Falange el 1937) i després de la guerra es va enfrontar a la dictadura. Aquest període dels anys 40 i 50 era una llacuna històrica. Aquest treball intenta recuperar les actituds, els sentiments, les posicions polítiques d'aquests carlins que no van acceptar el règim franquista com una cosa que s'identifiqués amb la seva forma de pensar. 

Van ser majoria? 

La immensa majoria. Els cridaven javieristas o falcondistas, per Javier de Borbó-Parma o pel seu delegat nacional, Manuel Fal Conde. De fet, els que es van integrar en el règim quedar marginats en la reconstrucció del partit després de la Guerra Civil. 

Diu en el llibre que van ser perdedors en el bàndol de la victòria. 

Els testimonis deixen entreveure un sentiment d'amargor, de frustració. Fins i tot hi ha qui renega d'haver participat en la guerra. Molts altres requetés consideraven que havien complert amb el seu deure, però creien que el resultat polític de la guerra no tenia a veure amb els seus principis. Els qui van acceptar el decret i van ocupar càrrecs públics van quedar al marge de la nova Comunió Tradicionalista Carlista. 

No podia ser fàcil la unificació amb Falange. 

Objectivament, no era possible. La ideologia feixista és incompatible amb el pensament tradicionalista. Pel feixisme el centre del poder és l'estat; per a un sistema tradicionalista són els drets històrics, els furs que fan que cada regió es governi segons tradicions antigues. Però a més no es produeix aquesta unificació, sinó que alguns sectors del carlisme accepten un decret d'una Junta Militar en una circumstància tan extraordinària com una guerra. I ho fan violentant les normes de funcionament del partit i sobretot d'esquena a la majoria dels militants carlistes, que estaven en els fronts. 

Quan va acabar la guerra, quina va ser la seva estratègia? 

El carlisme va fer una anàlisi del franquisme molt semblant al de l'oposició republicana: era un règim aïllat, que en aliar-se amb Hitler i Mussolini s'havia posat al davant del món. Acabada la Guerra Mundial, el carlisme creia que Franco cauria com fruita madura. En aquest sentit, la Comunió Tradicionalista es postulà com a alternativa perquè, a través d'un sistema monàrquic de caràcter catòlic i representatiu, amb similituds a la monarquia anglesa, Espanya es reconciliés amb l'Europa que va vèncer al feixisme. 

No obstant això, Franco no cau. 

No, i el carlisme entra en una depressió política, queda paralitzat. Només la Guerra Freda explica que un règim aïllat en 1946 i 1947 sigui recolzat pocs anys després per les majors potències, pel Regne Unit i EUA. Aquesta reconciliació amb les grans potències consolida Franco i l'estratègia d'enfrontament del carlisme deixa de tenir sentit. Debatre quina estratègia seguir i una de les línies és la dels partidaris de acostar-se al règim, que ja no tenia la duresa d'anys enrere. 

No obstant això, el carlisme va pagar aquest enfrontament amb Franco. Cita historiadors que diuen que ho va passar pitjor que a la República. 

A la República, tot i multes i persecució, sempre es va mantenir com a organització legal. Però Franco va voler fer desaparèixer de la faç de la terra el carlisme com a moviment polític. Va adaptar elements de caràcter simbòlic, com l'himne, la bandera o la guàrdia personal però el sistema polític franquista no tenia res a veure amb el carlisme. 

Quines eines van usar els carlins en la seva oposició? 

Obrien cercles carlins amb tapadores legals, feien pamflets, organitzaven manifestacions. Van arribar a tenir força activitat, encara que eren franctiradors. No tenien existència legal, ni seus de partit ni coordinació. Funcionaven de manera autònoma. Aquestes activitats unes vegades eren prohibides i altres tolerades per circumstàncies especials, ja que el carlisme va gaudir de la protecció d'alguns generals que havien guanyat les seves batalles gràcies en part als requetés. Per això es van arxivar situacions que haguessin acabat amb condemnes a mort, com l'enfrontament a trets de 1945 a la Plaça del Castell. 

Què va passar? 

Ja el 21 d'octubre de 1939, quan es van traslladar les restes mortals del general Sanjurjo des de Lisboa fins a Pamplona es va produir un moment de gran tensió. Quan van sortir les autoritats al balcó de la Diputació, van començar a reclamar la presència de Fal Conde, que va ser rebut amb crits de "Visca El Rei". Un informe d'una dirigent de la Secció Femenina, Amor Valladares, descriu una ciutat on no hi havia camises blaves, en la qual tot eren boines vermelles i crits de "Visca el Rei". Fins i tot assenyala que un tinent de regulars al qual se li va ocórrer cridar "Viva Franco" va ser apallissat per diversos requetés. Acaba el seu informe dient que "vulgui Déu que no lamentem el que ha passat avui". 

Es va lamentar el 1945, entenc. 

Des de 1939 fins al 3 desembre 1945 hi ha un enfrontament ascendent entre el carlisme i la dictadura. Va ser una estratègia per fer caure Franco i substituir-lo per una monarquia tradicional, que va tenir el seu punt culminant en una manifestació a la Plaça del Castell, paral·lela a una altra que es va celebrar a València en què també hi va haver incidents i trets a l'aire. 

A Pamplona el governador civil va bloquejar les carreteres, va fer que els trens passessin de llarg, distribuir policies secretes per tota Navarra i fins i tot es van apagar els llums perquè no es pogués fer servir la megafonia. 

En el míting va aparèixer la Policia Armada, que va demanar a la gent que es dissolgués. Va sonar un tret, la policia va carregar i els carlins van disparar. Hi va haver quatre policies ferits de gravetat i quatre o cinc ferits pels cops. La ciutat va quedar acordonada i es va detenir 200 persones. Es diu que la gent fugia del Cercle Carlista, en la pròpia Plaça del Castell, per les teulades. Allà es van trobar armes de tot tipus, fins i tot cartutxos de dinamita. Es van obrir dos consells de guerra però al final no va passar res. 

Hagués estat un escàndol que el franquisme fes un consell de guerra als que l'havien ajudat a guanyar la guerra.

Font: Diario de Navarra

Read more »

Social Democràcia o Socialisme autogestionari?

(1978) Fins fa cinc anys el carlisme, era l'únic partit que, al nostre país, defensava el principi autonòmic com a base de la unitat federal de l'Estat. Avui, gairebé totes les tendències polítiques han acceptat aquest concepte, fins i tot amplis sectors de la mateixa dreta. Fins fa tot just cinc anys el Partit Carlista era l'únic partit, a nivell de l'Estat espanyol, que defensava el socialisme d'autogestió. Avui, les tendències més àmplies de l'esquerra accepten aquest mateix principi.

Fins ara, el Partit Carlista era l'únic partit socialista que proposava s'utilitzés l'anàlisi marxista com una metodologia i no per supeditar el pensament i l'acció socialista sota l'ègida d'una filosofia determinada. Avui, al món, amplis sectors del socialisme estan evolucionant en aquesta mateixa direcció.

Aquesta evolució moderna del socialisme ens planteja tres problemes:

1. Si l'ús d'una metodologia marxista, sense dogmatisme filosòfic, vol dir que el socialisme ha de ser socialdemòcrata.

2. Què és el sistema socialdemòcrata en el món actual.

3. Vol això dir que la socialdemocràcia de tipus nòrdic representa l'ideal del socialisme plural en la seva filosofia i unit en la seva acció?

Socialdemocràcia i partit únic

Començant per aquesta darrera pregunta, representa la socialdemocràcia aquest ideal de socialisme plural? La resposta pot ser sí o no, segons per a què es vulgui utilitzar un partit polític.

Si un partit polític, que es defineix socialista, es vol utilitzar simplement com a màquina electoral, per construir un aparell que serveixi principalment com antagonista a la dreta, és millor que hi hagi un sol partit socialista. En aquest cas el contingut ideològic, és a dir, el possible projecte de societat, pot ser difús, o, com a molt, definit solament pel negatiu: no ser de dretes.

Però si un partit polític socialista vol ser un grup d'opinió amb la seva pròpia ideologia, amb el seu propi projecte de societat, si vol ser un canal de participació popular, si vol ser una escola de pensament, d'anàlisi i d'alliberament de la capacitat creadora , és evident que les coses prenen un altre caire. No podrà haver-hi, llavors, un sol partit socialista, sinó diversos partits socialista i comunistes, etc. Hi haurà d'haver diversos partits, perquè hi haurà diversos projectes de societat i el diàleg pluralista portarà els compromisos polítics que donen a la democràcia no només el valor d'una alternativa de grup en el poder, sinó el valor d'una alternativa de societat aconseguida pel diàleg popular.

Un partit socialista únic ens sembla, per tant, un encert des d'una perspectiva simplement electoral i un desencert des d'una perspectiva de la promoció democràtica del poble.

La socialdemocràcia no és un partit polític, és un sistema

La segona pregunta que ens planteja l'evolució actual és: què és, realment, la socialdemocràcia?

La socialdemocràcia, més que un partit polític, és avui dia un sistema. Per què? Per una raó molt senzilla i a més científica o experimental.

Quina diferència hi ha, de fet, entre la política portada per, els partits d'esquerra o de dreta en tots els països nòrdics amb sistemes més o menys bipartidistes? Pràcticament molt poca. Dreta i esquerra, tot i representar a uns electors amb motivacions molt diverses, quan no profundament contraposades, amb ideologies no poques vegades antagòniques, realitzen, en la pràctica, la mateixa política: Anglaterra, Alemanya, Àustria o Suècia. són exemples d'aquesta realitat experimental.

Per què? Per aquesta raó científica: l'electorat es divideix, no només per la seva postura ideològica, sinó, en gran part, en funció del vot útil, és a dir, en pro o en contra d'un o altre aparell electoral. L'elecció és més una operació publicitària per escollir l'equip governant que l'alliberament de la capacitat crítica del ciutadà. El resultat és la simple aiternativa al poder de dos equips polítics de signe aparentment oposat, però de política semblant. La dreta vol sempre demostrar que és progressista i l'esquerra que és econòmicament eficient. Totes dues, en el fons, practiquen la socialdemocràcia. Per això, i en aquestes condicions, ja no existeix realment un partit socialdemòcrata. Hi ha un sistema socialdemòcrata que és el que domina en els països europeus del Nord. Socialdemocràcia que practiquen, finalment, gairebé tant el sector conservador com el progressista.

Per això, per ser socialdemòcrata no cal ni acceptar ni rebutjar el marxisme ni ideologia rigorosa alguna. Es pot arribar a la socialdemocràcia tant des de la perspectiva socialista com des de la perspectiva d'una dreta civilitzada.

Valoració del sistema socialdemòcrata

No obstant això, convé valorar amb objectivitat els èxits que la socialdernocracia ha aconseguit, almenys en aquells països més avançats socialment:

Una dinàmica econòmica desconeguda en els anteriors cent anys de capitalisme sense traves.

Una dinàmica social cap a la igualtat, impensable abans de la posada en marxa de les solucions socialdernocráticas.

Una dinàmica cap a la igualtat d'oportunitats, especialment mitjançant l'educació, que semblava totalment utòpica fa només cinquanta anys.

Una dinármica per conquerir la seguretat social que ha permès realitzar el somni de la Humanitat des dels seus inicis: eradicar la misèria.

Aquestes són les conquestes del sistema socialdemòcrata i, a més, conquestes rcaílzadas per una via evolutiva, admetent la lluita i la pressió del moviment obrer.

Però, quins són els seus aspectes negatius? Fonamentalment, dos: l'acceptació d'una filosofia materialista que adora el «vedell d'or» del creixement capitalista, i el paternalisme burocràtic estatal, que transforma la societat en una gran companyia d'assegurances i repartiments i no en una comunitat de homes responsables.

És la socialdemocràcia el futur d'Espanya i el socialisme del futur?

El sistema socialdemòcrata pot ser, probablement, per a Espanya, una fase del procés de transició d'un capitalisme dictatorial i salvatge, que hem conegut fins ahir, a un capitalisme temperat en el qual s'introdueixin una sèrie de valors democràtics socials, condicions útils a tota evolució pacífica cap a un futur socialista.

Però aquesta evolució, fins i tot per arribar simplement a la solució socialdemòcrata, només es podrà donar si hi ha una forta pressió per part dels partits socialistes que apunten cap a aquest futur socialista. Més encara si es considera el sistema socialdemòcrata com una transició històrica per arribar a una altra dimensió de la democràcia, a una altra dimensió del socialisme i, sobretot, a la dimensió d'un socialisme del futur.

Cap al socialisme del futur. El projecte carlista

Ara podem contestar la primera pregunta, a saber: si l'únic socialisme no dogmàtic filosòficament és per necessitat el socialdemòcrata. És evident que no. Hi haurà certs sectors socialistes que consideren la socialdemocràcia com l'ideal. Però hi ha altres sectors, com el carlista, que el consideren simplement com una possible via històrica útil. Considera el carlisme que el socialisme ha de ser alguna cosa més que una estratègia i ha d'apuntar a un model de societat desitjable i assolible.

El socialisme ha de tenir una altra dimensió. No es pot limitar a presentar solucions al capitalisme i no pot tampoc limitar les seves propostes al terreny econòmic, reivindicant els drets econòmics de la societat enfront dels drets econòmics de la propietat. També ha de reivindicar la reapropiació no només dels mitjans de producció, sinó, sobretot, dels mitjans de decisió.

La gran crida de la societat moderna, l'home modern és, precisament, a la participació: participar en l'empresa, participar en el sindicat, participar al barri o municipi, participar en la província, regió o nacionalitat, participar en les agrupacions de base del partit i en el nivell de decisió del mateix. El gran desenvolupament del nivell cultural i informatiu de la societat moderna fa possible aquesta democràcia de participació. El que és possible i, a més, desitjable es fa necessari. És una llei de la història.

Només una nova actitud socialista és capaç de realitzar la creació d'aquestes noves fronteres de convivència i d'uns nous models de civilització, capaç de permetre escapar al dogmatisme filosòfic o al hegemonisme d'un sol partit, d'un sol pensador, capaç d'acceptar totes les fonts del socialisme. Des Marx, Engels, Rosa Luxemburg o Gramsci; des d'Owen, Saint Simon o Fourier; des Proudhon, Bakunin o Kropotkin; des Fernando de los Rios o Besteiro; des Abad de Santillán; des de les perspectives cristianes i des de la perspectiva carlista.

El socialisme ha d'obrir les noves fronteres de la democràcia. Donar a la societat la dimensió humana del ple desenvolupament de l'home en una comunitat capaç d'autogovernar, de autoadministrar, d'autorealitzar. Una comunitat on hi hagi:

«Llibertat per escollir, socialisme per compartir, federalisme per conviure, autogestió per decidir.»

Aquesta és la dimensió del socialisme del demà. Aquest és el socialisme humanista, pluralista i federal que proposa el Partit Carlista per la via de l'autogestió global.

Carles Hug de Borbó Parma (1930-2010), 1978. 

President del Partit Carlista i Rei de les Espanyes 

Read more »